Cares conegudes | Fer

Trini Tinturé: “Moriré amb un llapis a la mà”

Postals de Nadal dibuixades per Trini Tinturé // TT

Sílvia Tarragó >> L’escriptora Sílvia Tarragó ha parlat amb Trini Tinturé, dibuixant de còmics i il·lustradora, coneguda pel seu personatge “Emma es ‘encantadora’”, tot un referent de la historieta femenina per a adolescents i joves.

La segona vegada que visito a Trini Tinturé em rep amb la mateixa cordialitat que el primer cop que vaig fer-ho ja fa uns mesos. M’acompanyen la jove il·lustradora Laia Codina i Bertha Fernández Lorca, una gran aficionada al còmic femení. La nostra amfitriona ens acull a totes tres amb un gran somriure i amb la taula parada on ens espera, com ja és habitual, un deliciós berenar. Molt a prop, un faristol mostra diversos dibuixos de l’artista que després de cinc dècades encara continua en actiu. Instal·lada a Barcelona de ben jove, Trini Tinturé va començar a dibuixar còmic als anys 60, just en el moment  en què aquest camp encetava una forta volada.

Trini Tinturé // TT

Trini Tinturé amb la seva mascota // TT

Mentre prenem una infusió, la dibuixant i il·lustradora ens explica que la seva experiència professional al llarg de tots aquest anys ha estat excel·lent. Per tal de refermar-se afegeix “si hagués de tornar enrere ho tornaria a fer tot igual”. Llavors, li demano que faci una mirada al passat, a la seva infantesa a Lleida, la ciutat on va néixer, i que m’expliqui com va arribar al món del còmic. “Jo el vaig triar”, em respón i continua, “de petita, quan vivia amb els meus pares, cap als 3 anys vaig començar a fer gargots. Per sortir-me d’allò que no m’agradava em dedicava a fer les meves històries. Més endavant, ja de joveneta, ens amenaçaven a tota hora. A l’escola sempre t’estaven amenaçant, com si el fet de néixer fos dolent i haguessis d’anar a l’Infern. Com que allò m’angoixava, en arribar a casa dibuixava una petita història divertida. El dibuix era una vàlvula d’escapament per a mi. Encara ara quan em llevo sento la il·lusió de posar-me a dibuixar. Trobo que és una sort això.”.

Uns anys més tard, conscient que a la seva ciutat li seria molt difícil desenvolupar aquella creativitat que l’empenyia, Trini Tinturé va decidir sortir a buscar el seu propi camí. Li pregunto si els inicis van ser durs i si va pensar a tirar la tovallola. Em mira amb determinació i em respon sense dubtar: “Mai! Per a mi no va ser gens difícil. Tenia tanta il·lusió que no m’amoïnava el que em  deien sobre el masclisme i els problemes que podria dur-me… jo no m’hi vaig trobar. Em pagaven igual, no em puc queixar. Mai a la vida he pensat a tirar la tovallola. No la tiraré mai. Moriré amb el llapis a la mà! Sempre dic que em retirarà la vida, mentre la vida no em retiri jo no ho faré.”

En arribar a Barcelona, Trini Tinturé va aconseguir un encàrrec en una petita editorial, la qual cosa li va permetre quedar-se a la ciutat comtal i dedicar-se a dibuixar.  A partir de llavors, va col·laborar a diverses col·leccions infantils i juvenils fins que va incorporar-se a Bruguera, aleshores una de les editorials més importants de l’estat Espanyol. Poc després li van arribar els primers encàrrecs per a Anglaterra i Escòcia que van perllongar-se al llarg de gairebé 20 anys. A principis dels 80 va il·lustrar la sèrie Emma es encantadora, amb guions de l’escriptor Andreu Martín i del guionista Francisco Pérez Navarro.

Tinc curiositat per saber com era la relació entre col·legues i li pregunto si hi havia competitivitat. “Sempre hi ha hagut i sempre n’hi haurà”, em diu, i puntualitza: “Una cosa és el ‘companyerisme’ i una altra la competitivitat. Ho considero bo, perquè si no hi hagués algú que em fes ombra on seria jo? La competitivitat és bàsica encara que apreciïs a la persona amb qui competeixes. 

Aleshores penso amb els guionistes, ja que la seva tasca va lligada a la del dibuixant. Quan li pregunto quin tracte tenia amb ells i si hi va haver algú amb qui s’entengués millor, la seva resposta em sobta una mica: “Si vols que et digui la veritat, capEt donaven el guió i l’havies de dibuixar i prou. No és com ara que hi pots tenir contacte. Llavors l’editor et deia que t’havies d’adaptar al guió. Tu l’agafafes, l’anaves llegint i comprovant que el dibuix s’hi adaptés.  És que no et toleraven que ho fessis d’una altra manera. No coneixíem el guionista, sabíem el nom però no hi teníem tracte perquè la majoria eren de fora. Jo, per exemple, he treballat molt amb Anglaterra i allà volien els seus guions”.

Intervinc per recordar-li el seu treball ‘Emma es encantadora’, que va comptar amb guió del novel·lista i guionista Andreu Martín. “El cas de l’Andreu Martín va ser diferent”, aclareix, ”l’Anna Palé em va dir ‘crea un personatge i ja buscaré un guionista’. Llavors jo vaig pensar la idea i l’hi van proposar. A mi m’encanta com a escriptor. Igual que Víctor Mora, tot i que no he dibuixat cap guió d’ell”.

Aprofundeixo en el tema dels guions preguntant-li si s’ha trobat sempre amb la llibertat que necessitava per dibuixar allò que volia. “Sempre no,” em diu, “al principi, com he dit, t’havies d’adaptar al guió passés el que passés. Però des de fa uns anys si que ja faig el que vull. I és molt més creatiu poder tenir contacte amb la guionista, consultar-la, fer-li comentaris… Ara mateix, per exemple, estic dibuixant per a ’El amor está en el aire’, una sèrie holandesa que es publica a tota Europa. Ja porto vuit anys fent-ho i això que havia de ser només per un any! Però és que quan em vaig llegir el guió em va agradar i he anat fent. A més, la historia ha anat evolucionant ja que al principi la protagonitzava la nena, que tenia un cavall, i ara els cavalls són coprotagonistes. S’ha convertit en una altra cosa”.

M’interessa la seva opinió sobres els canvis que hi ha hagut a la indústria del còmic en tots aquest anys, i ella no dubta a donar-me-la: “He pogut passar per èpoques on tot era romanticisme i la censura feia mal. Llavors no m’adonava, però era una exageració: No podies dibuixar un home i una dona sols, sempre havies de posar algú altre al darrera. Tampoc podies fer un escot que ensenyés gaire. I, això sí, la història sempre havia d’acabar en casament. Els dibuixos reflectien la repressió que vivíem, no podíem fer allò que volíem. Jo venia d’una educació de monges i ho trobava normal. Però, al cap d’un temps de ser a Barcelona i a mida que ampliava les meves amistats, vaig prendre una altra perspectiva. Ara, en canvi, hem passat a l’altre extrem. Ho trobo tan exagerat una cosa com l’altra”.

Després del tancament de Bruguera Trini Tinturé va treballar per una important editorial alemanya en una altra historieta. Un temps després li van oferir col·laborar setmanalment en la revista holandesa per a la qual encara continua dibuixant. Li pregunto si ara els dibuixants ho tenen més difícil que abans i em respon amb contundència: “No. Sempre ha estat igual. Hi ha moments en què les editorials treballen més, però com passa a tots els sectors. És cert que ara la tecnologia ha aportat coses noves per a la canalla que no esperàvem, però sempre he pensat que mentre hi hagi nens hi haurà tebeos”.

Tenint en compte que actualment Trini Tinturé continua dibuixant des de casa seva, a Barcelona, m’atreveixo a demanar-li algún consell per als il·lustradors i dibuixants que lluiten per fer-se un lloc propi. “Ui! Que dolent és donar consells!”, exclama. No obstant això, s’anima i continua: “Sobretot és important tenir il·lusió i ser tossut. Saber el que es vol, perquè si hi insisteixes te’n sortiràs. Jo vaig tenir la sort que no vaig haver d’esforçar-m’hi gaire, em va anar tot rodat. Vaig fer bons amics, vaig començar a veure món i em trobava bé coneixent persones que pensaven com jo amb les quals ens ho passàvem bé. De l’únic que em penedeixo és d’allò que no he fet. Dins de les possibilitats de cadascú ser tossut és bàsic. Una vegada que saps el que ets capaç de fer, ser perseverant és fonamental. Cada fracàs t’ensenya alguna cosa que et calia aprendre. Si et fa il·lusió el que estàs fent, el més important és fer allò que t’agrada”.

A les meves companyes i a mi el temps ens ha passat volant, abstretes com estem per tot el que ens explica la nostra amfitriona. Però com que sabem que el còmic no és el seu únic àmbit creatiu, no volem deixar passar l’oportunitat que ens mostri algunes de les seves creacions més entranyables: les postals de Nadal. El tema ens interessa perquè Laia Codina va fer una entrada al seu bloc, inspirada en una altra de meva, que recordava el temps en què a escola intercanviàvem christmas (http://cucatraca.blogspot.com.es/2013/01/aquellas-postales-de-navidad.html) i volem que ens parli de la seva experiència.  És en aquest moment quan Trini Tinturé ens sorprèn dient-nos que mai va arribar a comercialitzar les seves postals nadalenques.“Les feia perquè volia. Jo sempre dibuixava uns pastorets, el nen Jesús, la verge… res formal. Però no amb intenció de comercialitzar-les sinó per regalar a familiars i amics. Ho feia com explica que ho feia Laia al seu bloc. Feia els dibuixos un a un, a mà. Més endavant em van proposar fer postals. De fet, vaig tenir diverses propostes però aleshores jo estava fent ‘Alicia en el país de las maravillas’, per a la sèrie Joyas Literarias d’Editorial Bruguera. Va ser a mitjans dels 70 si fa o no fa. Jo vaig dir que sí a Busquets, empresa ben coneguda per les seves postals, perquè m’agradava molt com treballaven i era una gent molt amable i professional,  però finalment no vaig trobar temps per fer-ho”.

Mentre ens ensenya els christmas que guarda a casa, ens comenta que en va fer un parell per a La Cubana,  ja que als membres de la companyia els hi van agradar els seus dibuixos i van encomanar-li’n. “No he fet mai una exposició,” ens diu quan li preguntem si ha pensat a mostrar-les al públic, “ni d’il·lustracions, ni de postalsLes dibuixo perquè m’agrada fer-ho. Sempre n’he fet. Aquesta, per exemple, és de l’any passat. M’agraden els motius de cada època de l’any, que siguin ben visibles i que es reconeguin els símbols propis de cada tradició. Aquell encant que tenia el Nadal trobo que s’ha perdut. Abans els dies previs a les festes nadalenques eren màgics, els esperàvem amb molta espectació. Jo intento reflectir tot això en el meu estil: la il·lusió, la màgia, la tendresa… I sé que la gent busca postals tendres i no les troba”. Llavors s’adreça a la jove il·lustradora que ens acompanya: “Laia, pren nota d’això, perquè a mi m’ho demanen sovint i em diuen que tot el que es fa ara és fred. I crec que tenen raó. Aquell tipus de dibuix també s’ha perdut i s’hauria de recuperar. No pot ser que es perdi”.

Mentre contemplem les postals de Trini Tinturé tornem a sentir l’emoció que experimentàvem de nenes amb els dibuixos de Constanza, Vernet o Ferrándiz. Embolcallades per aquesta sensació, ens costa acomiadar-nos de l’artista. Finalment  ho fem, amb la seguretat que la propera vegada que ens trobem amb ella ens rebrà de la mateixa manera afable i encisadora de sempre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to Top ↑