Cares conegudes | Ser

J. Nubiola: “Amb l’escalada vaig veure el món més obert”

Joan Nubiola (a la dreta) amb el seu amic Josep Maria Torras // trini-salva.blogspot.com

Pol Cervera >> Joan Nubiola és un dels alpinistes més il·lustres que ha tingut el nostre país. Nascut l’any 1929 a Barcelona en una família d’arraigades conviccions, va descobrir en l’escalada una manera de sentir-se lliure, de fugir del seu tarannà. A poc a poc, es va anar enamorant d’aquest esport, fins al punt que ha dedicat més de 55 anys de la seva vida a coronar cims, amb una passió especial per la muntanya de Montserrat. Juntament amb el seu company de cordada, Josep Maria Torres, va realitzar fins a 50 primeres ascensions d’agulles montserratines i es va convertir, d’aquesta manera, en un emblema de l’escalada a Catalunya. Actualment, segueix gaudint de la muntanya, sense penjar d’una corda a centenars de metres d’alçada, però sí rememorant les aventures que va viure i compartint batalletes amb els seus companys escaladors. Tot, amb una ironia propera i una vitalitat sorprenent.

-D’on li va sorgir la passió per la muntanya?

En primer lloc, jo formava part d’una família molt religiosa i tenia dos oncles que eren monjos de Montserrat, de manera que visitàvem sovint la muntanya. Per altra banda, quan era menut vivia en un ambient de força opressió, ja que no només anava a un col·legi religiós, els Escolapis, sinó que també era d’una congregació mediana, els Jesuïtes. Quan vaig començar a treballar, molt jove, em vaig topar amb tres o quatre companys de feina que anaven de tant en tant a la muntanya. En això, de seguida vaig veure una vàlvula d’escapament, una forma de fugir d’un tarannà ordinari que era massa tancat i exclusiu. La muntanya ens permetia cridar i dir animalades, vaig veure el món més obert.

-Com va aprendre a escalar?

A l’inici agafàvem una corda i anàvem a Montserrat a temptejar el terreny, simplement per veure com anava, però de seguida ens vam animar i, aleshores, vam realitzar un curset d’escalada al centre excursionista. En aquesta activitat és molt important el progrés. Cal començar per reptes senzills, envoltar-te de bons companys, anar veient la tècnica i, d’aquesta manera, anar adquirint seguretat a base de passar-te hores i hores a la roca.

-Existia molt risc en l’escalada d’aquella època?

Molt més que ara. Aleshores no hi havia les assegurances ni l’equip que hi ha actualment. Jo tinc un net que escala, i molt, però no pateixo gens. És cert que la possibilitat d’un accident greu hi és sempre, però les vies d’avui dia, per molt complicades que siguin, són sempre molt segures i els anclatges són molt bons. A més a més, actualment els escaladors duen un arnés que reparteix molt bé la pressió en cas de caiguda, mentre que anteriorment portàvem tan sols una corda lligada a la cintura. Per altra banda, dúiem unes espardenyes de cànem que relliscaven força, i unes cordes, molt pesades, que no aguantaven ni la meitat del pes actual i que es tornàvem molt rígides en cas de pluja. En general, el material era molt menys segur i això provocava que hi hagués més perill.

-Què sent un escalador quan està en un moment complicat de l’ascensió?

Hi ha instants en què estàs tan concentrat que tan sols penses en sortir de la feina. El pitjor que li pot passar a un escalador és atabalar-se o acollonir-se, ja que aleshores comences a tremolar i la situació esdevé realment complicada.

“El pitjor que li pot passar a un escalador és acollonir-se”.

És important que s’imposi la serenitat, ser conscient que és un pas en què te la jugues, però pensar que després la cosa millorarà. És aleshores quan has de fer aquest cop, un cop que podríem titllar de supervivència, de intuïció. És un moment al qual intentes no arribar-hi mai.

-Ha viscut alguna experiència negativa en l’escalada que et fes pensar de deixar-ho?

Hem viscut accidents mortals d’amics íntims i de companys molt propers. També hem hagut de participar en rescats d’escaladors que havien quedat atrapats o penjats d’una corda. Això, però, és natural en l’escalada. Es tracta d’un esport de risc en què es viuen moment de molta tensió i en què, a més a més, la climatologia pot jugar males passades. A Montserrat no existeix el risc que hi ha en altres zones, ja que la muntanya és a prop del poble, les agulles són curtes i la climatologia és més aviat estable. En terrenys com els Alps, però, on vaig fer de guia una època, els factors ambientals fan que hi ha molt més perill. Les parets són lluny dels pobles, l’escalada té lloc a uns 3.500 metres d’alçada, el temps és molt canviant i, a més a més, a la pedra se li uneix el gel. Tot això provoca que les coses es puguin complicar molt i que hagin ocorregut drames importants.

-Tothom està capacitat per escalar o és una cosa que es porta a dins?

Nosaltres no teníem unes condicions físiques idònies per escalar, de fet érem força magres. Tot i així, gaudíem d’una bona agilitat i, sobretot, de la característica més important en tots els esports, la postura, l’estil. En l’escalada és molt important saber-se col·locar bé a la roca, mantenir un bon equilibri i, per altra banda, no atabalar-se en moments complicats. Jo considero que hi ha una vessant innata en tot això, però també una part basada en l’experiència que es pot aprendre i transmetre. Malgrat tot, és cert que hi ha gent que no val per escalar.

-Què li han aportat tants anys d’escalada?

Amistat. També molta diversió, però sobretot amistat. Jo he escalat de la vora de 55 anys a la meva vida i durant tot aquest temps he tingut un mateix company amb el qual formàvem la nostra cordada, en Josep Maria Torres.

“L’escalada sobretot m’ha aportat molt bona amistat”

Vam començar a escolar junts molt joves, amb molt pocs recursos econòmics i d’equipament, i per a nosaltres l’aventura no es limitava al temps d’escalada sinó que començava ja de bon matí. Eren escasses les ocasions en què vam pagar el bitllet de tren; ens col·làvem a l’aeri de Montserrat, demanàvem tiquets a la gent què baixava, ens buscàvem la vida i ens fèiem uns farts de riure amb tot plegat. Més que entremaliadura, era una qüestió de supervivència. Si no anàvem a la muntanya amb aquesta actitud i fent aquestes peripècies, no hi anàvem. L’ambient era genial.

Entrevista Joan Nubiola (II)

-Què té d’especial la muntanya de Montserrat?

En primer lloc, perquè està al costat de casa. Si vam anar tantes vegades a Montserrat, en lloc de al Pedraforca, a la Maladeta o al Pirineu central era precisament perquè ho teníem a prop. Per altra banda, una gran atracció que tenia la muntanya de Montserrat era que moltes de les agulles, sobretot les més allunyades del Monestir, eren verges, no les havia pujat mai ningú. D’aquesta manera, a la qüestió gimnàstica de l’escalada se li unia el factor del descobriment. No es tractava tan sols de pujar les roques sinó de buscar la manera d’accedir-hi i de traçar la millor via per a l’ascensió. Era molt plaent arribar al cim d’un agulla i veure que no l’havia coronat mai ningú.

“Era molt plaent arribar al cim d’un agulla que mai ningú havia trepitjat”

Aleshores, construíem un petit padró, una fita, on hi deixàvem una caixa amb la signatura dels membres de la cordada i algun missatge. De fet, nosaltres a Montserrat hem fet més de 50 primeres ascensions, és a dir, hem estat els primers en trepitjar els cims de moltes de les agulles de la muntanya. Certament, aquesta va ser la gran sort de la nostra generació.

-Què representa el Cavall Bernat per a la muntanya?

Quan nosaltres vam començar a escalar, el Cavall Bernat ja havia estat coronat. Després es van idear moltes altres rutes, alternatives a l’original, que arribaven a dalt per diferents camins, però nosaltres vam intervenir molt poc en aquest procés perquè es tractava d’una escalada molt artificial. Totes les vies que s’anaven creant necessitaven de molt material, de molts forats fets per l’home i tot això ens tirava una mica enrere. No obstant, el Cavall Bernat ha significat molt per a nosaltres perquè va ser la fita del catalanisme, del separatisme. Sempre que pujàvem aquesta agulla hi col·locàvem al cim una senyera, cosa que, durant la Postguerra franquista, ens va suposar alguns problemes amb el règim, fins i tot de presó. El Cavall Bernat era un símbol.

-Així doncs, l’escalada a Catalunya tenia també un component polític o reivindicatiu?

Sí i no. Nosaltres érem clarament catalanistes i ens fotíem d’hòsties amb els falangistes sempre que podíem, però, mirant-ho ara des de la distància, realment ho fèiem tan sols per tocar els ous al règim, perquè ens agradava desfiar allò que estava prohibit. Quan s’apropava una efemèride important, ens dedicàvem a treure les banderes espanyoles, que estaven penjades per tot arreu, i amb l’ajuda de la família, les cosíem per formar grans senyeres que acabaven ondejant dalt dels cims de les agulles de Montserrat i, més especialment, del Cavall Bernat. Cal tenir en compte que això, en aquella època, estava totalment prohibit, seria com avui dia posar un retrat del Rajoy donant pel cul a un capellà. Es tractava de tocar la moral al personal.

-Juntament amb els teus companys, has estat un dels responsables de batejar algunes de les agulles de Montserrat. Com escollíeu els noms?

Això era molt divertit. Els noms ens sortien de manera espontània, però sempre vam procurar que tinguessin una certa lògica i, en moltes ocasions, ens basàvem en la forma de les agulles. Recordo una roca de les que vam batejar que figurava al final d’un seguit d’agulles i que tenia una paret molt important. Nosaltres ens vam imaginar que el massís era un vaixell i que aquella agulla n’era la proa, de manera que li va posar aquest nom. En aquesta línia, també em venen el cap la Caputxa, la Prenyada, la Panxa del bisbe, el Burret i, fins i tot, el mateix Cavall Bernat, que prové de ‘Carall Bornat’; Carall en referència al membre sexual masculí, i Bornat, que aleshores significava aïllat, isolat. També hi havia una agulla al cim de la qual sempre hi trobàvem molts ossos, perquè els animals s’enduien les preses allà per menjar-se-les més tranquil·lament, així que la vam batejar com l’Agulla dels Ossos. Per altra banda, quan es realitzava una nova ruta d’ascensió en una agulla, la via era batejada amb el nom dels escaladors que l’havien ideat i l’havien fet per primera vegada. En aquest sentit, un capítol curiós es va produir quan en Capeta, un company que va morir més tard escalant, en Torras i jo vam ascendir per primer cop una agulla montserratina que vam batejar amb les inicials dels nostres cognoms, “CNT”. Aquesta denominació va aixecar molt merder, per la inevitable connexió etimològica amb la central sindical anarquista, i el règim va canviar automàticament el nom per “L’agulla dels amics”. Anys més tard, alguns membres de la CNT, amb qui no tinc res en contra però tampoc res a favor, van voler polititzar aquell fet; però nosaltres vivíem lluny de tot això. Els meus companys i jo vam treballar moltes hores durant la nostra vida i no vam tenir gaire temps per sindicats ni històries, simplement ens dedicàvem a pencar i, quan podíem, a anar a la muntanya.

-El 27 d’octubre de 1935 Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix van coronar el cim del Cavall Bernat per primera vegada. Què signifiquen aquests tres noms en el món de l’escalada a Catalunya i en la història del Cavall Bernat?

Pel que fa al Cavall Bernat han significat molt, perquè van ser els primers en posar els peus al cim, però no pel que fa a l’escalada a Catalunya en general. En Carles Balaguer sí que va ascendir moltes més agulles i durant més temps, però Costa i Boix no són tan importants en l’escalada del nostre país. Al cap i a la fi, la ruta original del Cavall Bernat no és extraordinàriament difícil i s’ha demostrat perquè s’ha pujat milers de cops. Hi ha hagut escaladors molt importants, com Jordi Panyella, Josep Cassassaies o d’altres, que vam fer primeres ascensions molt més complicades, d’exposar-hi molt la pell i de jugar-se la molt.

-El juliol de 1978, juntament amb Josep Maria Torres i Josep Barberà, vau promoure la creació del Grup Cavall Bernat. Quina era la principal intenció d’aquesta entitat?

En aquella època, jo fabricava pintura impermeable i en Josep Barberà, que era pintor, me’n comprava sovint, de manera que teníem una excusa per trobar-nos i xerrar de les nostres coses. En algunes d’aquestes quedades, passàvem per Castellar del Vallès a buscar en Josep Maria Torras, amb qui jo formava cordada, i passàvem l’estona junts. Aleshores, un dia vam pensar que seria bo organitzar trobades periòdiques per ajuntar-nos tota la família de companys escaladors. A més a més, en aquells temps tots rondàvem ja els 50 anys i, tot i que estàvem en actiu i anàvem a escalar, ja no fèiem ascensions fortes com anys enrere i ens agradava més compartir estones explicant-nos batalletes.

-Després d’una trajectòria activa com a escalador de més de 50 anys, com gaudeixes ara de la muntanya?

Sobretot mentalment i xerrant amb els amics. Ens trobem molt sovint amb els companys del Grup Cavall Bernat, planegem coses i recordem les aventures que vam passar escalant. Jo vaig escalar fins els 75 anys i vaig haver de deixar-ho per una greu lesió a la cama que em va perjudicar molt. La muntanya en general i l’escalada en particular han significat molt per a mi, de manera que vull seguir gaudint d’aquesta experiència per sempre més. Canviaran les formes, però no el sentiment.