Viure | Tribuna

Transparència digital vs. corrupció

Letícia Soberón >> El terrible panorama de judicis per corrupció que estem presenciant produeix malestar, desencant i enuig. Molts senten que estem pitjor que mai i que la societat se’n va en orris en matèria d’ètica pública.

Sincerament no ho crec. Els abusos de poder s’han donat pràcticament en totes les èpoques de la humanitat i es considerava «normal» aquest tipus de comportaments.

L’evolució dels sistemes democràtics ha creat uns contrapesos entre els diferents poders, però aquests contrapesos no han sigut suficients —prou que es veu—per eradicar aquestes pràctiques, que quedaven ocultes i impunes. Per això em sembla que és un signe d’avenç el que estem presenciant, encara que no sigui agradable.

Un element d’aquest canvi és la tecnologia digital, que ha modificat les regles del joc del fet i amagar que gairebé totes les societats havien preservat fins fa uns pocs decennis. La intimitat gelosament guardada per polítics, amants, lobbistes, banquers i artistes, és airejada sense pudor davant d’un públic sempre disposat a assabentar-se del que altres voldrien amagar.

Aquesta situació evoca el que l’any 1948 va imaginar George Orwell i va projectar en el seu llibre 1984: una societat vigilada pel Gran Germà, un govern omnipresent i controlador, àvid de la vida privada d’una massa humana plana i apàtica. En la realitat d’avui els governs poden vigilar els seu ciutadans, però l’autèntic control es troba en mans de gegants empreses particulars proveïdores de serveis a Internet. I les masses de persones no estan només vegetant: també vigilen i estan participant més activament.

Què ha canviat per què es compleixin només a mitges les previsions d’Orwell? El somni daurat de tot dictador de cop es veu alterat per un escenari més incontrolable de l’esperat.

El smartphone, els drons i les càmeres urbanes han esborrat les fronteres entre el que és públic i el que és privat. Ningú ja no sap, quan treu el cap per la finestra amb cara preocupada o besa el seu interlocutor en el bar, quin mòbil o quina càmera el gravarà i compartirà la imatge a Internet. Les escenes de llit, les converses íntimes, els desfogaments verbals, els comptes «B», tot pot ser enregistrat i exposat a la mirada i l’oïda públiques sense solució de continuïtat.

Les fotos per satèl·lit ens fan de mirall en el sostre, ens reflecteixen d’una manera impúdica a escala planetària. Davant dels nostres ulls queden les meravelles que encara conserva el planeta, però també, sense pal·liatius, les diferències socials entre les ciutats, la devastació dels boscos, el desgel de les glaceres. I ja posats a dir-ho tot, es pot fotografiar una casa concreta, una àrea de jardí, un amagatall on ja ningú estarà lliure de les mirades indiscretes.

Ningú ja no sap, quan treu el cap per la finestra amb cara preocupada o besa el seu interlocutor en el bar, quin mòbil o quina càmera el gravarà i compartirà la imatge a Internet.

Les xarxes socials fan de caixa de ressonància de qualsevol anècdota aïllada. Hi ha milions d’ulls que estan escrutant el que s’ha publicat per tornar a publicar-ho, multiplicant fins a l’infinit els ecos d’un fet, per nimi que sigui.

Si a més la cultura del hacker, popularitzada per Wikileaks, proclama com a dret a la informació el saber sempre i en tot moment què passa i on, l’oportunitat d’amagar-se és cada vegada més escassa. Per això un valor clau en la societat de la informació és la transparència: la responsabilitat sobre les pròpies accions, la coherència entre el que es diu i el que es fa. Una transparència obligada, potser, i que hauríem de matisar ben aviat, però que empeny als personatges notables de la vida social a ser congruents. Menys xerrameca i més realitats.

Leticia Soberon és psicòloga i cofundadora del Innovation Center for Collaborative Intelligence.

Fotos: Creative Commons.

Article publicat per Àmbit Maria Corral.