Saber | Tribuna

Relativisme vital

Josep Aracil>>Mai la història de la humanitat s’havia trobat en una situació de ruptura total com en l’actualitat. Clarament es planteja una transició cap una nova civilització, molt diferent de l’actual, que segurament implicarà la generació de canvis substancials en el comportament humà, condicionat pel seu procés evolutiu primigeni d’animals depredadors i competitius cap a esdevenir realment humans racionals, altruistes i comunitaris, en una nova societat centrada en les persones i no en els diners, i en el compartir en lloc del competir. Suposa la utilització de la capacitat de pensar, fins on aquest pensament sigui possible, per poder actuar d’acord amb un nou vitalisme racional, que tingui en compte tant la raó com les emocions que fan que cada persona sigui diferent.

Si no existeixen veritats absolutes i tot és relatiu, l’esser humà es troba perdut i sol.

Aquesta ruptura ja es comença a perfilar amb la desaparició de veritats absolutes, com ho posa en evidència la filosofia de Nietzche i també la física quàntica que relativitza la física clàssica de Newton, generant el principi d’indeterminació d’Heisenberg, que afirma la impossibilitat de determinar amb els actuals coneixements humans les relacions causa efecte en situacions complexes. Ningú pot afirmar en aquestes situacions “si passa això, passarà això altre.” Aquesta afirmació no està a l’abast dels essers humans que requeriria, per fer-la cada vegada més possible, saber més. Ruptura que també es produeix en el camp de la religió, desvinculada totalment de la filosofia i la ciència i basada en les creences, totalment marginals a l’ús de la raó i en canvi molt relacionades pels condicionaments territorials, produïts pels diferents eco sistemes culturals que configuren la geografia humana. Si no existeixen veritats absolutes i tot és relatiu, l’esser humà es troba perdut i sol. Li manca el necessari recolzament vital que doni sentit a la seva vida, imprescindible per apaivagar el seus gran dubtes existencials.

En aquesta situació plena d’incertesa, ¿algú s’ha preguntat per què dels 7.000 milions de persones que composen la humanitat no n’hi ha cap d’igual i totes elles són diferents? Una resposta possible la podem trobar en el pensament científic de Teilhard de Chardin, que va reflexionar sobre els Drets de l’Home arribant a la conclusió que la vida comunitària i la de l’individu no són moviments contradictoris sinó tot el contrari, la integració de dos components humans necessaris. Segons ell, aquesta integració hauria de contemplar tres condicions:

1.- Un individu no te dret a quedar inactiu sinó que ha de buscar desenvolupar-se per poder ser ell mateix, atès que del seu perfeccionament en depèn el dels altres.

2.- La societat ha de procurar, en benefici propi, que cada individu pugui ser ell mateix respectant en tot moment la seva originalitat.

3.- En cap cas, sigui quin sigui el fi que es persegueix, les forces comunitàries poden obligar a un individu a què no sigui ell mateix.

Fer en cada moment el que toca fer és el veritable sentit de la vida.

Podríem resumir el pensament de Teilhard, afirmant l’obligació ètica i moral de cada individu a ser ell mateix, amb el total recolzament de la comunitat que en cap cas pot privar-li que ho sigui. Aquest resum també es podria aplicar als diferents territoris que composen el món, canviant tot el que s’ha esmentat sobre individus, per territoris. Així, l’eco sistema cultural de Catalunya tindria l’obligació de ser ell mateix, en benefici propi i de tota la humanitat, participant en xarxes interrelacionades d’àmbit global. La reflexió final podria consistir en estimar la vida com un joc, en el que cada persona, cada territori, juga les seves cartes més personals per poder ser ell mateix. Fer en cada moment el que toca fer és el veritable sentit de la vida. Cal però, fer l’esforç de cercar-lo.

Josep Aracil és President d’Eurosenior