Saber | Tribuna

Metacapitalisme: la desfeta de la democràcia

Feixos de dòlars americans // intradingshares.com

Josep Oriol Jorba >> Em pregunto si alguna vegada a la història de la humanitat ha existit real i efectivament la democràcia o si el que ha passat és que ha estat un miratge fruit de l’anhel humà per participar i compartir en l’organització social.

Etimològicament el terme democràcia prové del grec demokratía, que li dóna el significat de govern –poder,força– del poble. Aquest concepte es remunta a la Grècia Clàssica del segle V a.C., a una conjuntura molt sui generis com va ser la de les polis gregues o ciutats/estats. En aquest ordre d’idees la democràcia hauria de haver concedit la titularitat del poder a la totalitat dels membres que configuraven la societat, és a dir, la polis, amb l’objectiu de què la presa de decisions respongués a la voluntat col·lectiva dels seus integrants. Però no fou així. El poder va ser ostentat pels aristoi –“els millors”-, una elit privilegiada que ocupava el poder des del segle VIII a.C. i que a l’etapa clàssica el va revalidar.

Amb el pas del temps les societats, tant occidentals com orientals, han anat fent passos per apropar el poder de decisió i la participació col·lectiva al major nombre possible de membres amb la voluntat de què les oportunitats d’accedir al poder i a la presa de decisions estiguessin més repartides. Al respecte vull esmentar només dos casos que son prou significatius i que representen a dos models de societat ben diferents; em refereixo, per una banda, a la Revolució Francesa del (1789-1799), una fita històrica que va anar més enllà de la modesta revolta en tant que es va constituir com una revolució; en tant també, que va comportar un canvi fonamental en l’organització política i en el govern de la França de finals del segle XVIII i que va tenir una repercussió històrica. Malgrat això, però, fou una revolució essencialment burgesa que al capdavall no va estendre el poder i les oportunitats al conjunt de la societat tot enlairant el lema “liberté, égalité, fraternité”. Per l’altra banda em refereixo a les reformes Meiji del Japó de finals del segle XIX, una etapa de canvis iniciats quan es va posar fi al Shogunat –govern– de la dinastia dels Tokugawa, l’any 1868, per introduir reformes i millores substancials entre les quals s’ha d’esmentar la que va representar la Constitució de 1889. Però tal i com esmentava al referir-me a la Revolució Francesa, el reformisme Meiji no va representar pel Japó un procés democratitzador en el sentit que connota el terme en qüestió, ja que la societat va continuar sense tenir veu ni vot i les masses populars van seguir essent súbdits i no pas ciutadans amb drets.

En les dues conjuntures sociopolítiques el demos va continuar sense veu ni vot. Però quan el vot va arribar, mitjançant el sufragi universal, només hi va poder accedir l’home, el de la dona va tenir que esperar uns quants anys més. Indico tot seguit unes fites significatives respecta al sufragi femení: Nova Zelanda, any 1893; Finlàndia, any 1906; Rússia, any 1918; Alemanya, any 1919; Regne Unit, any 1928; Espanya, any 1931; França, any 1944; Itàlia, any 1945; EEUU, any 1965.

Dins d’aquest ordre d’idees s’escau dir que mitjançant la història i la sociologia, dues disciplines fonamentals per entendre el present a través del coneixement dels fets del passat, sabem, entre altres, dues grans qüestions, per una banda que la humanitat al llarg dels temps ha tingut l’afany de poder experimentar el dret de la participació en les preses de decisió i en l’organització social i, per altra banda, que fins el moment present aquest dret natural només a estat a l’abast d’una minoria.

Amb el Liberalisme, malgrat a priori va semblar ser la clau que obriria les portes a les llibertats individuals i a la consecució de les possibilitats de democràcia real, el que lamentablement succeí fou que l’oportunitat es transformà en amenaça. El mercat es va constituir com la institució reguladora de l’economia i per extensió de la política.

L’homo economicus recerca el màxim benefici en detriment dels drets i les oportunitats de la majoria de la població mundial; la seva voràgine té un efecte limitador i privatiu envers els drets més elementals de les persones. La llibertat individual entra en contradicció amb el corporativisme. El Liberalisme introdueix una quantitat ingent d’enfrontaments que posen la llibertat i el dret entre l’espasa i la paret, tant és així que s’elimina la competència mitjançant el monopoli i l’oligopoli; tanmateix l’accés al mercat es fa en condicions socials, econòmiques i polítiques asimètriques; el mercat assigna els recursos en funció d’aquesta desigualtat, contribuint, per tant en l’aprofundiment dels desequilibris a tots nivells.

En un moment determinat d’aquesta tendència de la història recent, l’estat va decidir intervenir en l’economia, fou el cas, entre altres, del “New Deal” de Roosevelt als EU o dels models socialdemòcrates nòrdics, fonamentant-se amb la teoria econòmica coneguda com a Keynesianisme.

Però no va ser fins superada la Guerra Freda quan el Liberalisme, transformat en neoliberalisme aprofitant la conjuntura social i humana del postmodernisme, s’imposa a la política de forma que ja no és l’Estat el que intervé en la vida política, social i econòmica, sinó l’intrusisme corporatiu del gran Capital, és a dir, de les grans corporacions multinacionals, el que agafa el timó de la política convertint els polítics d’ofici en els seus administradors i transformant, en definitiva, l’Estat en un simple gestor.

Àdhuc dir que actualment les grans corporacions tenen més capacitat econòmica que els propis estats; aquesta tessitura, fa que el “New Deal” i les polítiques del benestar siguin impossibles d’aplicar de manera plausible i de mantenir de forma permanent.

La lògica de l’apropiat, de l’eficient, i del bon procedir, s’ha canviat per la lògica del guany. El poder polític està supeditat al poder econòmic. Ni les dretes ni esquerres, en aquest nou ordre són ja significatives. Impera i dictamina el capital. La democràcia està exclosa del nou ordro liberal.

Al llarg dels mil anys d’època Medieval fou l’ordo clericorum el que va impregnar al conjunt de la societat i després, a partir de l’època Moderna, les monarquies absolutes i els Estats Nacionals a continuació; el món actual viu un nou ordre que està en mans de les gran companyies monopolistes i transnacionals. Aquestes fan i desfan en funció dels criteris i les resolucions que es dictaminen en els consells executius i en les juntes d’accionistes.

Podem posar mil i un exemples d’aquesta nova realitat contradictòria: fa pocs dies el govern del Partit Popular, a través del seu ministre Miguel Arias Cañete ha presentat un projecte de llei anomenat “Ley de Montes”, amb la pretensió de requalificar els boscos arrasats pel foc a fi de convertir una terra erma en sòl urbanitzable, una mesura on prima l’interès econòmic per sobre de l’ecològic. Aquest projecte ens recorda l’ominós antecedent de Terra Mítica, un parc temàtic construït sobre uns terrenys no urbanitzables d’especial protecció forestal. Una campanya ben orquestrada va aprofitar l’incendi del 1992 per convertir un referent ecològic en un gran parc d’atraccions. Qui hi havia darrere aquesta trama?: El capital. Què van fer els polítics? Cedir al caprici del diner.

La llista de projectes de llei contradictoris i d’actuacions governamentals infames, injustes i execrables, no té fi. Davant d’aquesta realitat, que no agrada a ningú, davant d’uns estats corruptes i manipulats, on queda la democràcia? Què podem fer?

Christian Laval, sociòleg i assagista s’ha pronunciat dient: “L’única solució és un canvi de les regles del joc a partir d’una mobilització coordinada dels pobles…”. Teresa Forcades també s’ha expressat proclamant la necessitat d’un canvi estructural radical.

Francament, ja n’hi ha prou de viure envoltats d’escàndols polítics i financers, d’abusos i d’exaccions sobre els més febles. Cal urgentment un canvi de paradigma. Estem cansats de pagar i no tenir el convenient i necessari reemborsament en béns i serveis de qualitat. La societat en general, els pobles i les nacions i cada un de nosaltres en particular reclamem justícia i equitat.

Tenim la incommensurable font de la Història que ens proporciona prous exemples per a adonar-nos que hem de fer possible un gran canvi. La història es va escriure per deixar constància dels fets esdevinguts a fi de què les generacions presents i futures en poguessin treure lliçons oportunes i profitoses. És hora de no romandre més conformats i resignats. Ha arribat el moment de què les nostres veus siguin escoltades; proclamem ben fort, ja que sembla que els polítics s’hagin tornat sords, el que sembla que els nostres polítics s’han oblidat, a saber els nostres drets.

Permeteu-me, per acabar, que os recordi uns episodis de la història que exemplifiquen a la perfecció l’esperit dels diferents paràgrafs que hi volgut compartir. Els exposo tot seguit sense cap ordre prefixat: Les revolucions burgeses del segle XVIII van tenir en comú que totes elles proclamaven la llibertat amb les corresponents i particulars matisacions; és a dir, totes elles enlairaven un eslògan, un lema reivindicatiu i de protesta. Tal fou el cas de les Tretze Colònies Britàniques d’Amèrica del Nord que es van segregar del Regne Unit i que el 4 de juliol de l’any 1776 van declarar la seva independència, a l’uníson van cridar: ”No taxation without representation”. Sense drets no hi ha deures, és a dir, no es paguen taxes o impostos; si no hi ha representació, si no n’hi ha, podem expressar nosaltres, democràcia real o no hem de contribuir. Tanmateix recordem el pas valent què molts comerciants i industrials catalans encapçalats pel batlle de Barcelona, en Bartomeu Robert i Yarzábal, el 20 d’octubre de l’any 1899, un pas que es va mostrar mitjançant la insubmissió fiscal, el conegut Tancament de Caixes.

Un altre exemple, aquest amb aires sobirans, el succeït el 16 de gener de l’any 1641, dins el context de la Guerra dels Segadors (1640-1652), quan Pau Claris va proclamar la República Catalana. Tanmateix ho feren Francesc Macià l’any 1931 i Lluís Companys l’any 1934, cada un d’ells amb els seus particulars pronunciaments.

El darrer exemple fa referència a la trajectòria de la vida de Mohandas Gandhi (Índia 1869-1948), un home que davant de la plètora palmària colonitzadora va protagonitzar la revolució pacífica més important i nombrosa de la història de la humanitat. La seva consigna fou: “No col·laboració, no violenta”. No contribuir, no permetre més abusos, però sempre de manera pacífica, no violenta.

Per tant: és hora d’aixecar-nos dels sofàs, d’apagar els televisors, de deixar per uns moments les nostres ocupacions, les nostres responsabilitats i els nostres lleures, per sortir al carrer de manera planificada, organitzada i coordinada, a fi d’exigir, sense treva, un canvi de model, un nou paradigma estructural. Totes i tots, sense excepció, hem de sortir al carrer en un acte de responsabilitat social i de solidaritat humana per aconseguir una renovació de dalt a baix, pensant no solament en nosaltres sinó també en el món global i en les generacions futures.

Protagonitzem, des de baix, la primera revolució social transversal del segle XXI per poder gaudir, un dia no gaire llunyà, de democràcia real i no nominal.