Els films essencials | Viure

La espalda del mundo (Javier Corcuera)

Josep Oriol Jorba>>

 

FITXA FILMOGRÀFICA

Direcció:Javier Corcuera

Guió:Elías Querejeta, Fernando Leon de Aranda i Javier Corcuera

Productor:Elías Querejeta amb la col.laboració de TVE i Via Digital

Fotografia:Jordi Abusada

Color en 35 mm

Duració:  89 minuts

País: Espanya

Any de la realització:2000

Gènere: Documental

Protagonistes: Guinder Rodríguez (el nen picapedrer), Raúl Sánchez, Martín del Alamo, Cuti del Alamo, Michael Mendoza (altres nens), MehdiZana (exiliat), Thomas Miller (condemnat)

Nota preliminar

Hem tingut la gran sort de néixer en un país on es va abolir la pena de mort, on la majoria dels nens van a l’escola, al menys fins els setze anys, on no existeix la censura. I es què, amb totes les insuficiències i limitacions que puguem observar i a vegades patir, al nostre país vivim en un Estat de Dret respectuós amb els drets humans. Estem a la cara del món.

Altres es troben a l’esquena del món. Viuen en societats on l’Estat executa als assassins, on els nens estan sotmesos a l’explotació laboral i fins i tot sexual i on la paraula està  vetada.

Sinopsi

El documental consta de tres reportatges que afronten una sèrie de circumstàncies i situacions de degradació humana i d’injustícia social i política.Tres històries sobre la violació dels drets humans a Perú, Turquia i EEUU. En el primer document fílmic, el nen, segueix els passos de Guinder Rodriguez, un espavilat i encantador xaval de 11 anys, que mal viu amb la seva nombrosa família en una xabola dels suburbis més pobres de Lima (Perú). A través d’aquest primer passatge se,ns mostra el dur treball dels picapedrers, un treball al que si veuen abocats molts joves de la zona que han de fer esforços heroics per a poder seguir reben educació escolar.

Al segon document, la paraula esdevé un homenatge a Leila Zana, la primera dona kurda que va arribar a ser diputada en un parlament turc i que porta des de 1994 en una presó d’Ankara, complint una condemna de quinze anys. El motiu: portar, el dia del seu jurament parlamentari una diadema amb el colors de la bandera del Kurdistán i pronunciar en la prohibida llengua kurda una frase vers la germanor entre el seu poble i el poble turc. En aquest fragment el relat ens ve donat de la mà dels seus familiars, concretament a través del seu marit  MehdiZana, el primer batlle kurd de Diyarbarkir –la primera ciutat del Kurdistán turc-  i que ara viu autoexiliat a Suècia, després de romaner setze anys a la presó. Sobre Mehdi encara hi pesen altres condemnes per un total de més de vint-i-cinc anys de presó.

Finalment, i ja en el tercer document que tracta sobre la vida, la càmera s’endinsa en el corredor de la mort d’una presó de l’Estat de Texas, per a mostrar-nos sense concessions la deshumanització que comporta la pena capital. En el ombrall de les confessions intimes de Thomas Miller, un condemnat negre que ja ha patit l’angoixa de la seva execució deu vegades i que a més ha conviscut amb cent-vint executats, es presenten les declaracions al·lucinants en la seva més terrible fredor burocràtica i de procediment del alcaid, del pastor protestant i d’altres funcionaris de la presó, així com les dolgudes opinions d’altres condemnats.

L’autor

Javier Corcuera (Lima 1967) va estudiar a Perú i es va llicenciar a la Facultat de Ciències de la imatge a la Universitat Complutense de Madrid. Va treballar com a professor de realització i ha dirigit documentals com: Minuesa, una ocupación con historia (1994), Refugiados(1995), Perú, presos inocentes(1996), Família (1997), Chiapas, hablan los rebeldes(1998), Doñana, memoria de un desastre (1998), la seva opera prima, a saber, La espalda del mundo (2000), La guerrilla de la memoria(2002), Condenados al corredor (2003), En el mundo a cada rato(2004), Invierno en Bagdad (2007), Sigosiendo, el seu darrer film.

Valoració i comentari final

Es tracta d’un documental que ens mostra la història sobre la vida a l’esquena del món on habiten els “altres”, els que no tenen drets, els que no tenen res.

Javier Corcuera i el seu equip van voler fer un film sobre ells però amb ells. Van treballar amb les eines de la ficció però amb els personatges reals que els van guiar cap a una realitat que es va imposar mitjançant les seves històries i els seus moments que àdhuc els van mostrar que “l’esquena del món” te rostre, multituds de rostres silenciosos i invisibles als ulls de la “cara del món”. Uns rostres que ens acusen i alhora es defenen des de l’altre costat.

El projecte va començar a Paris coincidint amb la commemoració del cinquantè aniversari de la Declaració del Drets Humans. Després de llargues hores de debat entre els guionistes van consensuar l’idea de plasmar, a través d’un document fílmic, tres realitats o casos amb identitat pròpia però alhora universal en el sentit de que es produeixen arreu del món.

El film fa una presa fotogràfica de la pròpia història dels personatges, mostrant les seves realitats polítiques i condicions humanes ignorades. Mostrar l’esquena del món no es una qüestió tècnica o estètica, es una qüestió de compromís.

Mitjançant la visualització del film, es a dir, de les tres històries plasmades, l’espectador no es pot quedar indiferent davant dels testimonis d’aquests essers ignorats. Els personatges es fan visibles a través de la càmera; gràcies a la projecció fílmica i documental es fa possible que les seves vides quedin registrades a la nostra memòria per així poder denunciar, a viva veu i des de la “cara del món” les constants violacions dels drets humans a “l’esquena del món”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to Top ↑