Ser | Tribuna

A propòsit de les lleis

Josep Oriol Jorba>>Acostumen a ser els dirigents ultraconservadors, és a dir, els que a Europa anomenem polítics de la dreta, qui s’omplen la boca de la paraula llei, verbi gratia diuen: “No es admisible contraponer ley a democracia, como hacen algunos, porque sin ley no hay democracia” o també “…las leyes estan para cumplirlas”. No cito les fonts perquè son frases arxiconegudes.

Però, de què parlen? Realment totes les lleis són per ser degudament observades? Tots els decrets s’han de complir? Potser pensem que no hi ha lleis injustes?

Les lleis s’han de complir quan són justes, i quan no ho són no val tot el parament argumental que revoca qüestions i motius fonamentals.

Les lleis de Nüremberg promulgades pel Führer del III Reich, el 15 de setembre de l’any 1935, eren justes? Pel cas, era justa la Llei de Protecció de la Sang Alemanya i del Honor Alemany?, o el Decret que va sorgir de la Conferència de Wannsee l’any 1942 anunciat com: Endlösung der Judenfrage (La solució final al problema jueu), o la llei del 1 de març de 1940, sancionada per Francisco Franco i coneguda com Ley para la Represión de la Masonería y el Comunismo?

Les lleis s’han de complir quan són justes, i quan no ho són no val tot el parament argumental que revoca qüestions i motius fonamentals com l’interès general, els beneficis que rebrem o el consentiment per justificar la seva aplicació.

L’anuència alemanya durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial i al llarg de l’extermini de jueus, discapacitats, gitanos i comunistes, entre altres, per part del govern nazi, no legitimava les execrables lleis de Hitler. Tampoc el silenci dels espanyols no validava el catastrofisme legislatiu del règim franquista.

I avui l’immobilisme i el mutisme que caracteritza, en general, la societat postmoderna del món occidental davant les atrocitats que provoquen les polítiques econòmiques desenvolupades per les grans corporacions i empreses transnacionals en matèria alimentaria a nivell global, no avala ni justifica la impassibilitat dels Estats enfront d’aquests comportaments del Mercat.

L’anuència alemanya per part del govern nazi no legitimava les execrables lleis de Hitler. Tampoc el silenci dels espanyols no validava el catastrofisme legislatiu del règim franquista.

“Quan una llei és injusta, el millor és desobeir-la”, va sentenciar Ghandi. Les lleis, argumentava Thomas Hobbes, han d’estar sotmeses als criteris morals i al dret. Així l’obediència a les lleis ha d’estar intrínsecament lligada a la protecció de l’individu, de totes les persones. Tanmateix i com a mesura preventiva del caos cal, com deia Max Weber, fer una diferència entre l’ètica pública i la privada distingint les accions que s’orienten segons l’ètica de la convicció i les que es regeixen per l’ètica de la responsabilitat.

Fent un salt, i passant de l’ordre civil i humà a l’ordre més metafísic per proposar concomitàncies, la teologia ens evoca a un axioma universal que postula que la transgressió de la llei porta, de manera inexorable, destrucció. La Llei del Talió ho expressava de manera similar: “La paga del pecat és la mort”, un destí, formulaven els doctors de la Llei, que només es podia redimir a través dels sacrificis. Malgrat això, els revisionistes troben textos a la Bíblia com: “Misericòrdia vull, deia Jahvé, i no pas sacrificis”.

Llei natural -com a pedra angular dels moralistes grecs, llatins i medievals-, misericòrdia, comportament moral, pensament ètic, drets individuals –com s’ha comentat-, llibertat, fraternitat i igualtat –ad hoc el pensament il·lustrat- o drets fonamentals són conceptes, tots ells, aglutinats a un fil conductor comú: la universalitat del logos, la justícia de la llei, la transversalitat de la llei, la protecció de la llei i els beneficis de les lleis justes.