Viure | Tribuna

Roboètica

Pere Reixach >> El Mobile World Congress s’ha clausurat a Barcelona com la millor edició de la seva història. Ho diu la premsa. Ha esdevingut com un Aladí amb la seva llàntia màgica. Ofertes i més ofertes per construir-nos un món més còmode i plàcid, a l’alçada dels nostres desitjos.

Serà un «món millor»? Em sembla que no. Almenys si tenim en compte que el Fòrum Econòmic Mundial, reunit a Davos, ha obert les portes al futur (el seu?) i ha anunciat que ja tenim aquí «la indústria 4.0», o sigui, la «4a revolució industrial» on es desenvoluparà massivament la robotització de les empreses.

Es preveu que en cinc anys s’estalviaran set milions de llocs de treball i potser, amb sort, les noves tecnologies en crearan uns dos milions. Resumint, cinc milions de treballadors aniran al carrer.

No és banal que el filòsof postmaterialista Jordi Pigem, guanyador del XXV Premi Joan Maragall amb la seva obra Àngels i Robots, es pregunti: «On ens porta l’embranzida de l’explosió tecnològica dels darrers temps? És la demostració del progrés de la modernitat o el símptoma d’un procés deshumanitzador?».

També em permeto fer una pregunta: sabrem desenvolupar una ètica d’acord amb el nou món de relació amb els robots dotats d’intel·ligència artificial? Prenem una mica de perspectiva. Tot just encarrilada la qüestió sobre si els animals són agents ètics i han de ser objecte de drets i deures, que ja tenim a la palestra el debat sobre si les màquines i els robots han de ser també objecte d’una dimensió ètica.

De fet, la reflexió filosòfica sobre la relació home-tècnica és tan antiga com el mateix discurs filosòfic. Però és ara i avui, quan es deixa entreveure la gran potencialitat de la màquina i el món nou que crea la tecnologia, que es fa urgent la reflexió i, sobre tot, la seva divulgació. Heus aquí dues mostres: Herbert Marcuse, el filòsof de la Revolució del Maig 68 ens diu en L’Home unidimensional: «La societat tecnològica, és un sistema de dominació que ja opera en el concepte i en la construcció de tècniques».

Pel filòsof de Burdeos, Jaques. Ellul: «L’home s’ha fet omnidependent de la tècnica. Hom podrà dir que l’home, gràcies a la tècnica, s’ha alliberat de les necessitats de la naturalesa, però això no ha estat sinó per quedar atrapat en una altra necessitat, la del món de l’artifici, de la programació i del control».

Tanmateix, el discurs ètic sobre les màquines ja no és sobre el seu ús i la prevenció, sobre si són la causa d’esdeveniments apocalíptics per a la humanitat, sinó sobre quelcom més quotidià que queda reflectit amb la següent consideració: si les màquines, especialment la robòtica, configuren el nostre dia a dia i col·laboren amb nosaltres a la llar i a la feina, ¿quina ha de ser la nostra relació amb aquestes màquines?

El tema no és menor i ja ha entrat en la dinàmica legislativa. El Parlament Europeu ha aprovat una resolució que insta la Comissió Europea a regular l’àmbit de la robòtica i la intel·ligència artificial. L’informe proposa que els robots paguin impostos i seguretat social, que tinguin un botó de la mort perquè puguin ser apagats, que es determini quins seran els responsables dels accidents que puguin ocasionar i que, en el cas que arribin a ser més intel·ligents que nosaltres, apliquin lleis de control.

El Parlament Europeu ha aprovat una resolució que insta la Comissió Europea a regular l’àmbit de la robòtica i la intel·ligència artificial.

De fet, fa deu anys, una colla de científics britànics es varen reunir al Museu de la Ciència de Londres, per encàrrec del govern, per debatre els «Drets dels Robots».

Partien de la premissa que, amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial, pot ser que un dia les màquines adquireixin consciència i sentin emocions.

Com les tractarem aleshores? Tindrà el propietari dret a desendollar-la o destruir la seva programació intel·ligent? Serà això un assassinat? Si el robot té la forma de gos, amb un nivell mental equivalent a aquest animal i limitada la seva gamma d’emocions, seria cruel pegar-li o només seria donar uns cops a unes peces metàl·liques o de plàstic? Poden els robots portar armes? Si s’envia un robot per assassinar un ésser humà, de qui serà la culpa? ¿De les persones que el varen dissenyar, de l’empresa que el va construir, de qui el va adquirir o de la mateixa màquina?

Aquestes i moltes altres preguntes caldrà fer-nos sobre la nostra relació ètica amb les màquines. Tanmateix, prenc la dita «doctors té l’església», i els prego que s’espavilin, treballin i configurin un «codi ètic» abans que els robots el facin.

Pere Reixach està especialitzat en estudis del pensament i estudis socials i culturals.

Fotos: Creative Commons.

Publicat per Àmbit Maria Corral.