Fer | Tribuna

Literatura i pedagogia

Enric Prats és l’autor de la novetat editorial Aprendre de lletres. Literatura i pedagogia, vides paral·leles, publicada per Edicions UB, amb pròleg del periodista i escriptor Rafael Vallbona i epíleg del catedràtic del Departament de Teoria i Història de l’Educació de la UB Conrad Vilanou. A partir de 10 novel·les i narracions, Prats proporciona una mirada a l’educació des de prismes i àmbits ben diversos proporcionats per 10 obres literàries, amb la visió del lector aficionat i la convicció que créixer i fer créixer són accions indefugibles de la condició humana. En aquest article ens ho explica.

Enric Prats >> Nabokov afirmava que el naixement de la novel·la no es va produir el dia que un nano neandertal va arribar corrent per anunciar cridant que venia el llop. La literatura neix quan el llop es menja el noi i aquell acte esdevé un relat didàctic, formatiu, que els grans explicarien als més petits al voltant de la foguera.

La pedagogia tampoc neix quan algú, segurament aquell adult, ensenya als més petits que han d’evitar el bosc. El relat pedagògic apareix quan els humans es pregunten sobre el misteri d’educar i de les condicions que ho fan possible.

l9_lgrkj

Enric Prats.

Des d’aquell moment, literatura i pedagogia entren en una relació constant i amb recorreguts paral·lels. Els uns, narradors, intenten explicar i comprendre el món; els altres, pedagogs, fer-lo comprensible. El pols moral amaga les intencions d’uns i altres perquè, en el fons, la hipòtesi moral, que diria Thomas Pavel (La pensée du roman, Gallimard, 2003), és present en el relat literari. És a dir, el veritable objecte de la novel·la és un tema moral. En realitat, la intenció de la novel·la no és descriure l’existència i l’entorn dels seus personatges sinó intentar entendre’ls millor i comprendre aquell entorn per mitjà de la reinvenció dramàtica d’una realitat que, pot agradar o no, però és la que és. Pavel diu que l’escriptor llança una «hipòtesi substancial» sobre el funcionament del món, sobre la seva organització, i sobre les reaccions i comportaments dels individus. Una hipòtesi moral. L’educació també parteix d’una hipòtesi moral. De fet, qualsevol teoria pedagògica o ideologia educativa, i fins i tot qualsevol mètode didàctic parteix d’una possibilitat moral. La literatura en recull les conseqüències.

La relació entre pedagogia i literatura és el motiu del llibre Aprendre de Lletres, publicat per Edicions UB (2016). En aquest llibre, intento recollir unes mirades al fet educatiu des de posicions i formats literaris diversos. Segurament, el fil conductor és mantenir el pols a la consideració moral de l’educació, rebutjant les motivacions moralistes i desvetllant els interessos de comprensió d’una realitat complexa i polièdrica com l’educació.

“L’educació també parteix d’una hipòtesi moral. De fet, qualsevol teoria pedagògica o ideologia educativa, i fins i tot qualsevol mètode didàctic parteix d’una possibilitat moral. La literatura en recull les conseqüències”.

Ho faig per mitjà d’una lectura personal però pedagògica a 10 obres literàries que han mirat la infantesa, l’escola i l’educació des de prismes diversos i amb distàncies també diferents. Karl Ove Knausgård narra la por al pare a L’illa de la infantesa (L’Altra Editorial, 2015). Emma Reyes, a Memoria por correspondencia (Libros del Asteroide, 2015), adopta el format epistolar per expressar el terror d’una educació repressiva en un convent de monges. Peter Cameron, a Algun dia aquest dolor et servirà (Sembra Llibres, 2015), fa dubtar al seu protagonista de si paga la pena fer-se adult. La vella escola (La Magrana, 2005), de Tobias Wolff, intenta entendre les accions d’un adolescent en un entorn competitiu. Stoner (Edicions 62, 2012), de John Williams, vol comprendre l’evolució d’un professor universitari sobrevingut a la docència, gairebé sense voler-ho. Les motivacions del docent també estan darrera de la novel·la de Graham Swift, El país del agua (Anagrama, 1993), que pren unes decisions per un entorn que l’empeny. I l’entorn fa que tres adolescents canviïn les seves vides per un fet puntual, com explica Vicenç Pagès, a Els jugadors de whist (Empúries, 2009), que fa jugar els seus protagonistes al voltant d’un record, d’un fet transcendental.

Però no sempre l’educació acaba tenint un sentit, dirà Edward Bunker, exconvicte, en clau autobiogràfica, a La educación de un ladrón (Sajalín Editores, 2015), que troba l’alliberament en la literatura, després d’aprendre’n els recursos. I quan el sentit s’ha perdut, Kazuo Ishiguro a No em deixis mai (Empúries, 2005), fa veure que l’educació ha permès que els seus protagonistes obrin els ulls a una situació opressiva i fatalista. Per la seva banda, Enrique Vila-Matas, ha d’anar a París per trobar l’empenta que necessita per fer-se escriptor, potser sense sentit, potser també empès per les contingències del moment, com explica a París no se acaba nunca (Anagrama, 2003).

No podem caure en la temptació de pensar que la pedagogia pugui dictar el sentit de l’educació, com tampoc podem caure en la fascinació de creure que la literatura ens obrirà a interpretacions millors de mons complicats. Aprendre de Lletres vol lligar dos mons que potser són oposats. Però això també és una hipòtesi moral.

Enric Prats és pedagog.

Fotos: cedides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to Top ↑