Saber | Secció Bertolt Brecht

Joaquim Arenas: “L’ús de la llengua necessita créixer i ser vetllat amb continuïtat”

Albert Calls>>Joaquim Arenas i Sampera (Mataró, 1938) és mestre i pedagog resident a Premià de Mar. Ha dedicat la seva vida a l’ensenyament i a la llengua catalana. Promotor i ideòleg de la  Immersió a Catalunya, ha incentivat i planificat amb intensitat la relació pedagògica i sociolingüística entre els territoris on es parla català. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la tasca feta per la llengua. Parlem amb ell de la situació lingüística del català, en especial a l’ensenyament.

Què és la immersió lingüística?

És una intervenció pedagògica que té per objectiu aconseguir l’aprenentatge eficaç i ràpid d’una llengua que no és la familiar dels alumnes en qualsevol edat. És un mètode que a Catalunya possibilita que tots els alumnes, parlin com parlin a casa seva, puguin incorporar-se al model educatiu català anomenat escola catalana en llengua i continguts. I dóna a tots els nois i noies els mateixos instruments perquè  es puguin desenvolupar amb les mateixes possibilitats de cultura i pertinença.

Per què aquesta obsessió per part d’alguns d’esborrar el català del mapa?

Perquè saben que la llengua és la nació. I que sense llengua la nació queda diluïda. És un atac a la identitat del poble. És el fet diferencial  més important de la nostra personalitat. Sempre que un país amb llengua pròpia ha estat vençut o ocupat, el primer que fan els ocupants és bandejar i perseguir la llengua. Sovint amb estratègies simuladores, però els resultats que pretenen són els mateixos.

Els atacs contra el  català a d’altres comunitats autònomes, als territoris de parla catalana que anomenem Països Catalans, són constants. Del LAPAO al Decret de llengües de les Illes…

El català actualment pateix una minoració arreu dels Països Catalans. A vegades una persecució dura que s’extrema quan els governs autonòmics només creuen i treballen per a l’estat d’una Espanya “grande y libre“. Són clarament enemics del poble. A Catalunya la Generalitat, que ha fet una obra de govern ingent en aquest sentit, es veu interferida greument per fer de la llengua catalana el vincle comú i  sensible de tots els catalans i per tant patrimoni nacional vivent.

Com s’hauria d’harmonitzar l’ensenyament de l’ús del català, el del castellà i el d’altres llengües d’ús internacional, cas de l’anglès o del xinès?

Crec que no s’ha d’harmonitzar res. El que cal és establir a l’escola una jerarquia de llengües. Una primera llengua, la del país, el català que sigui l’eix vertebrador de tot l’edifici lingüístic que ha de bastir cada alumne. Sense un bon coneixement de la primera llengua d’escola difícilment es pot fer un bon aprenentatge d’altres llengües. S’imposa, evidentment, un tractament de llengües molt acurat i que demana una coordinació de tots els estaments educatius.

Dins els context d’immersió lingüística, però, com es resol el tema dels pares  que volen l’escolarització en castellà dels seus fills, als quals la llei dóna suport?

Fins avui, totes les sentències que han donat la pretesa raó als pares que volen el castellà de llengua d’aprenentatge per als seus fills s’han atès aplicant l’atenció individualitzada. Aquests alumnes a la classe el mestre els atén en castellà a part. El Tribunal Constitucional va avalar aquesta atenció personal. La llei del ministre Wert, ara pretén que si en una classe hi ha un sol alumne els pares del qual demanen que el castellà sigui llengua vehicular per a ell, tota la classe faci l’ensenyament en aquesta llengua. Això és, senzillament, una violació dels drets dels altres alumnes. Des dels punt de vista pedagògic ja és un disbarat demanar que el fill sigui una excepció en el conjunt de l’aula, però el canvi de llengua  d’una aula sencera per un o dos alumnes esdevindria un cas flagrant d’injustícia. Cal confiar en la professionalitat dels ensenyants i que algun dia la justícia espanyola actui raonablement.

En el marc del context global, quins són els mecanismes de defensa  que tenim perquè el català no desaparegui?

Mentre  Catalunya depengui de l’Estat espanyol sempre estarem exposats a atacs directes contra la llengua. Els atacs es vencen amb la resistència. Fer, doncs, front comú amb una consciència lingüística plena. Som com parlem. Amb una fidelitat de la llengua que comença per parlar el català sempre i amb tothom sense claudicacions innecessàries. I treballar perquè tot ciutadà se senti orgullós de tenir i emprar la llengua dels seu país. I l’administració ha de fer projectes i accions en aquest sentit. Ens hi juguem molt, massa.

El català i el castellà són una realitat que perviuen en la vida diària dels ciutadans de Catalunya. Segons la seva opinió, lingüísticament, com es pot trobar un punt d’equilibri entre les dues llengües ?

El català, la llengua nacional, ha de ser l’oficial i la  comuna  de tots els ciutadans. El castellà, per raons de realitat social, ha de gaudir d’un estatus especial de tal manera que tot ciutadà que la tingui per familiar  hi pugui ser atès a l’administració i la pugui usar normalment. La cooficialitat, com ens diu l’experiència, no afavoriria fer normal l’ús del català, que sempre serà llengua minoritària en relació al castellà.

Des de la seva experiència, majoritàriament, els ensenyants de Catalunya són conscients de necessitat de l’aplicació de la immersió lingüística ?

Pensi que la gran renovació pedagògica a l’escola de Catalunya ha estat la introducció de l’ensenyament del català i en català. I això sense els mestres i professors no s’hagués pogut fer. També és veritat que hi ha hagut una voluntat de govern molt important. Crec que la majoria si que en són conscients.

Amb la perspectiva del anys i el pas del temps, tocaria alguna cosa del procés de normalització lingüística?

Desitjaria que la mateixa intensitat aplicada l’ensenyament es fes realitat en la societat. No podem alimentar la nostra consciència amb resultats estadístics només. L’ús de la llengua necessita créixer, necessita ser vetllat amb continuïtat, com una flama que no es pot apagar. El Consorci de Normalització Lingüística ha de poder desplegar una activitat social que no fa actualment.

Catalunya viu temps de canvis. Cal  estar amatents perquè tot no acabi en res ?

És el nostre destí, mai no podem deixar d’estar a l’aguait, sempre hem de vetllar. La meva convicció és que el procés actual cap a la sobirania durarà més o durarà menys, però és un fet irreversible si tots empenyem i no defallim. No em fa por que tot acabi en res, sí que  acabarà havent-se assolit tot. Sobretot si cadascú des del seu lloc fa les coses que li toquen fer i com cal.

Foto: Cedida.

Entrevista publicada al setmanari ‘LA CLAU’. www.laclaudigital.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Back to Top ↑