Viure | Entrevista
Entrevista a Sílvia Tarragó, autora de la novel·la ‘Temps de llum’
“L’Avinguda de la Llum és un símil del que és la vida: un túnel que porta de la foscor a la llum”
Sílvia Tarragó a l'Avinguda de la Llum. Foto: Núria López.
Respostes >> Sílvia Tarragó és autora de la novel·la Temps de llum (Columna edicions/Umbriel editores) que recrea la desapareguda Avinguda de la Llum, unes galeries comercials subterrànies que estaven ubicades sota el carrer Pelai de Barcelona. L’obra evoca amb detall l’atmosfera d’aquest espai comercial, el primer d’aquestes característiques que es va fer a Europa, així com l’època en què va existir, que va des de l’inici de la dictadura fins a l’arribada de la democràcia. L’ha publicat Columna en català i Umbriel en castellà.
Per què va triar l’Avinguda de la Llum com a escenari de la seva novel·la?
Em va semblar un lloc original, de fet únic, ja que van ser les primeres galeries subterrànies que es feien a Europa. A més, van crear-se tan sols un any i mig després que acabés la Guerra Civil. En un temps en què Barcelona patia moltes restriccions i mancances, la galeria oferia un món de llum i d’abundància que contrastava amb la grisor que hi havia a l’exterior. Vaig trobar que aquesta dissemblança entre l’avinguda subterrània lluminosa i la Barcelona fosca era perfecta per emmarcar la trajectòria vital de la protagonista i l’evolució social i política. També per remarcar l’efecte de la guerra, de la repressió i de la nostàlgia pel món que havia quedat enrere.
Com eren aquelles galeries subterrànies?
Quan es van inaugurar, l’octubre de 1940, eren un lloc elegant i selecte que acollia nombrosos comerços, un restaurant i, uns anys després, fins i tot un cinema i una emissora de ràdio. Durant les dues primeres dècades d’existència, l’Avinguda de la Llum era visitada per molta gent i, per això, també acollia exposicions temporals. Però aquesta època d’esplendor es va anar esvanint i, a finals dels anys seixanta, va iniciar un procés de degradació. Van aparèixer esquerdes i goteres, i alguns comerços van començar a tancar. La deixadesa i l’abandonament progressiu van fer que el públic visitant es reduís i va acabar, ja als anys 80, convertida en un lloc una mica sinistre, una ombra del que havia estat de bon començament. Al final, el 1990, les van tancar i es va iniciar la construcció del centre comercial El Triangle.
Que en queda de l’Avinguda de la Llum, actualment?
Al vestíbul de la parada de Plaça Catalunya dels Ferrocarrils de la Generalitat, que té la sortida al carrer Bergara, es poden veure algunes columnes i diverses fotografies. Allà era on es trobava el cinema, que ara és una sala d’exposicions i és identificable perquè hi ha dues portes blanques amb un rètol que diu ‘Espai de Llum’. També es poden veure moltes columnes, repintades això sí, a la perfumeria Sephora de El Triangle.
Temps de Llum recull els cinquanta anys d’existència de les galeries. Com s’ho ha fet per poder recrear un període tan extens?
Reviure les diverses etapes de l’Avinguda de la Llum ha estat un procés laboriós. El llibre La plaça de Catalunya i l’Avinguda de la llum, de Rafael Pradas, editat per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, ha estat la font principal per poder recrear les galeries i la ciutat a la meva novel·la. Però també he trobat informació en diverses hemeroteques, que m’han servit per donar detalls més quotidians, com la moda de cada època, la música que s’escoltava, les pel·lícules que es veien o els cosmètics que es feien servir.
La dissemblança entre l’avinguda subterrània lluminosa i la Barcelona fosca era perfecte per emmarcar la trajectòria vital de la protagonista i l’evolució social i política.
És, per tant, la novel·la, un retrat de la societat d’aquells temps?
He intentat escriure una història humana, d’emocions universals que transiten entre la foscor i la claror. És un recorregut invers al que fa l’Avinguda de la Llum, que acaba esdevenint un element metafòric, un símil del que és la vida: un túnel que porta de la foscor a la llum.
Com són els personatges de la novel·la?
Són com les persones reals, amb llums i ombres. Tots ells tenen algun secret amagat, una faceta oculta que no volen desvetllar però que, tard o d’hora, acaba emergint. També he intentat que reflecteixin tot allò que podia trobar-se a cada època: el combatent marcat per la guerra, el delator de la policia, l’opositor al Règim, l’estrangera que amb la seva actitud escandalitza els veïns…
‘Temps de llum’ és una història humana, d’emocions universals que transiten entre la foscor i la claror.
A qui s’adreça Temps de Llum?
Com que és una novel·la coral reflecteix aspectes tan humans com l’amistat, l’amor, el desig de superació i, sobretot, la lluita. Per tant, pot agradar als lectors de novel·la intimista i costumista, que gaudeixin amb relats que tinguin un rerefons històric.
Què en pot desvetllar de l’argument?
La trama principal la protagonitza una noia acabada d’arribar a Barcelona, on vol prosperar. En el seu primer trajecte en el tren de Sarrià descobreix l’Avinguda de la Llum i en queda fascinada. Allà fa amistat amb les filles de dos botiguers, i cada dijous les va a veure. Al cap de poc, la protagonista coneix un revisor del tren i inicia una relació amb ell, mentre les seves amigues s’enfronten en una rivalitat que tindrà unes conseqüències terribles. A més, hi ha les històries d’un dels acomodadors del Cinema Avenida, d’un barber de la galeria, d’un metge de Sarrià i de la propietària d’una botiga de màquines d’escriure, entre molts d’altres. En definitiva, és una història molt humana i, alhora, molt social.
