Els films essencials | Ser

El gran dictador (C. Chaplin)

Imatge d'una escena de 'El gran dictador' // fdefriki.com

Josep Oriol Jorba >>

Nota preliminar

“Ya en 1937, algunos años después del triunflo de Hitler en Alemania (sube al poder en el año 1933), Chaplin anunció que preparaba una pelicula sobre el tema. Al otro lado del Rhin comprendieron inmediatamente que aquella arma no dejaba de tener peligro. El adversario tenia la talla suficiente para hacer reir al mundo entero a costa de su futuro amo, lo cual no dejaria de perturbar su prestigio, Chaplin estaba proscrito en las pantallas alemanas, pero aquella vez quisieron impedirque que empezara a ejecutar su proyecto”. Pierre Leprohon, 1961

“Mi dictador tiene cierto parecido con Hitler. Es una coincidencia que use bigote como el mio, pero yo lo usé primero…He tratado de hacer un resumen de los dictadores, no hay actor que no haya soñado con interpretar a Napoleón. Yo interpreto a la vez a Napoleón y a Hitler, al loco Zar Pablo, a todos en uno…La locura es la locura y la brutalidad es la brutalidad; el pueblo las reconoce como tales y yo no…Yo solo lucho contra la persecución de los pequeños y de los débiles. En mi pelicula he querido representar a ese hombrecillo que ha sido pisoteado durante muchos años y que puede ser un individuo o una minoria compuesta de numerosos hombrecillos. Parte del tiempo soy el hombre pequeño y parte el dictador.” Charles Chapin, 1940.

Fitxa tècnico-artística

Títol original: The Great Dictator

Producció: United Artists

Nacionalitat i any de producció: EEUU, 1940

Director: Charles Chaplin

Argument: Charles Chaplin

Guió: Charles Chaplin

Fotografia: Rollie Totheroh i Karl Strüss

Musica: Meredith Willson i Charles Chaplin

Decorats: J. Russell Spencer

Montatge: Willard Nico

Sonido: Percy Twnsend i Glen Rominger

Intèrprets: Charles Chaplin (barber jueu/ Adenoid Hynkel, dictador de Tomani), Paulette Goddard (Hannah), Jack Oakie (Napoloni, dictador de Bacteria), Reginal Gardiner (Schultz), Herry Daniell (Garbitsch), Billy Gilbert (Herring), Maurice Moscovitch (Sr. Jaeckel), Grace hayle (Senyora Napoloni), Carter de Haven (ambaixador de Bacteria), Eddie Gribbon (soldat d’assalt), Hank Marm (ajudant), Emma Dunn (Sra. Jaeckel), Bernard Gorcey (Sr. Mann), Paul Weigel (Sr. Agar), Leo White (Barber).

Duració: 127 minuts

Cel·luloide: blanc i negre

Sinopsi argumental

En el context de la Gran Guerra un soldat alemany d’origen jueu i de professió barber, que prova el cèlebre canyó Bertha, resulta greument ferit en una batalla després de salvar a un aviador que temps després es retrobarà amb ell i li facilitarà la vida a resultes de la persecució del jueus per part de la dictadura. Quan surt de l’hospital intenta restablir la vida però en estat amnèsic.

El dictador Hynkel (representant a Hitler), que va assolir el poder a Tomania, exalta el país amb els seus mítings. Les seves tropes humilien si saquegen el barri hebreu on viu l’esmentat barber.

Apareix un altre dictador, Napoloni (representant a Mussolini), que visita Tomania per entrevistar-se amb Hynkel. Els jueus aterroritzats aniràn abandonant el gueto.

El barber que ha estat salvat de la mort per l’aviador abans esmentat, un tal Schultz es confós per la seva semblança i per portar el mateix bigoti, amb el dictador Hynkel i es traslladat a l’estrat oficial desprès de la invasió de Austerlich on ha de pronunciar un discurs que deixarà a les masses consternades ja que no va pronunciar un discurs nazi sinó un al·legat a la concòrdia, a la llibertat i a la pau.

L’autor

Charles Chaplin (Londres 1889-Suïssa 1977). D’origen jueu està considerat un dels tres grans de la historia del cinema juntament amb Einsenstein i John Ford. Va ser productor, director, guionista, va fer els seus propis muntatges així com la seva pròpia musica, en definitiva un factòtum.

Godard l’any 1964 va esmentar: “Charles Chaplin està per sobre de tota lògica. Es el més gran”. Referent al seu film Rosselini va dir “aquest és el film d’un home lliure”.

Va tenir una infància molt difícil i això ho va traslladar a la seva filmatografia, concretament al film “El chico”.

La pel·lícula que ens ocupa pertany al gènere còmic que va néixer als anys 10 del passat segle XX. Chapin es considera deixeble de Max Linder . La seva activitat es va desenvolupar al si de la Keystone Company com a altres grans del cinema com Buster Keaton, Harold Lloyd, Oliver Hardy i S. Laurel, entre altres.

Chaplin fa un cine mut amb mímica. Comença a treballar a 1914 quan crea el personatge de Charlot símbol universal de diferents atributs i comportaments (rodamón, quixotesc, somniador, personatge amb molt valors con la generositat, puresa d’ànima i que ha de suportar les injustícies socials. Mitjançant el seu personatge Charlot Charles Chaplin llença una pròdiga crítica social enfrontant-se amb l’orde establert. Casat amb quatre dones diferents, la seva quarta esposa, una dona jove filla del dramaturg O’nneill anomenada Oona, el va estabilitzar a nivell emocional ja que Chaplin presentava una personalitat molt contradictòria. Fou considerat un àcrata, un humanista. Fou un artista nat.

L’obra de Chaplin presenta amb molta precisió estètica i mitjançant els gags una narrativa plena de dicotomia i ambivalència, realitat-fantasía, lirisme-tristesa, emocions i pacifisme. Molt precís i meticulós a la realització. Els seus films son autèntiques obres d’art.

Darrera del cinema còmic s’hi amagava un cinema de denuncia social i política. Chaplin va ser un testimoni del seu temps. D’una gran agudesa crítica el seu pensament va evolucionar del idealisme a la esperança passant per la sàtira amarga, del romanticisme a la nostàlgia, de la burla al testimoni sociopolític, de la esperança al nihilisme, de la resignació a la desesperació. Critica el sistema capitalista i pateix en conseqüència les prensions del Maccarthisme. Mai se li va donar l’oscar de Hollywood més que quan ja era molt vell l’Oscar Honorífic.

Context històric i de la realització

L’any 1938, quan Chaplin va concebre The Great Dictator, els totalitarismes europeus tant el nazi i feixista, com el stalinista conformaven una autentica amenaça a la estabilitat i a la pau d’Europa. Tanmateix la Guerra Civil espanyola es trobava en ple auge quan Chaplin va escriure el guió de 300 pàgines i va decidir iniciar el rodatge del film en qüestió. La intencionalitat era plasmar una realitat propera que posaria en perill la pau del mon, així mitjançant el film volia fer una crítica als règims totalitaris.

La realització del film va ser coneguda per la opinió mundial ja que Chaplin mitjançant la seva pelicula Tiempos modernos de l’any 1935 havia propiciat una enorme polèmica de denuncia social i política. Amb la pel·lícula que ens ocupa Chaplin fa una forta sàtira contra Hitler i Mussolini. En conseqüència va suportar tota classe de pressions tant del EEUU com de l’exterior per avortar els seu film. Alemanya va amenaçar de tancar la entrada de tota la filmografia americana. Malgrat tot Chaplin va portar a terme el seu propòsit.

Al mes de març de 1940 desprès de 168 dies de rodatge la seva pel·lícula va quedar a punt d’estrenar. En una entrevista al The New York Times, Chapplin va manifestar: “Los pesimistas dicen que puedo fracasar, que los dictadores ya no son cómicos, que el mal es demasiado serio. Eso es erróneo. Si hay algo que yo sé, es que el Poder es sensible al ridículo. Cuanto más grande se hace un individuo, con más fuerza le golpeará la risa” (Cit. Per José María Caparrós, 100 películas sobre História Contemporanea vers Alsina Thevenet a Chaplin. Todo sobre un mito).

Contra tot pronòstic el resultat va ser contundent. L’obra va desenfrenar una polèmica arreu del mon. A Espanya, per exemple, no es va poder estrenar fins desprès de la mort de Franco.

“La película, que además combatía las tesis aislacionistas, poseyó un caràcter “profético”: cuando la Unión Soviética pactaba con Hitler y los ejercitos alemanes dominaban Europa…Chaplin cantaba y luchaba através del arte cinematográfico por la libertad”. (José María Caparrós).

Valoració crítica

Sense cap mena de dubte El gran dictador es una obra d’art, una de les grans obres mestres de Charles Chaplin. El seu valor no solament ve donat per la realització tècnica i artística, es a dir per la forma, sinó pel seu fons, a saber, per ser una pel·lícula de caràcter universal i atemporal sobre unes qüestions polítiques i històriques que encara avui en dia tenen vigència i rellevància. El film explica la crueltat que comporta la voràgine dels megalòmans mitjançant els regim totalitaristes. A través del film Charles Chaplin ens mostra de quina manera va prefigurar, es va anticipar, a moltes situacions que desprès es convertirien en una crua realitat. Chaplin fa us de al sàtira, del lirisme, y de la caricatura per desemmascarar les dictadures i per llençar un missatge a favor de les democràcies.

A més del caràcter vaticinador el film fa una apologia dels drets humans i una defensa dels pobres, els que ell anomena “homenets”.

Àdhuc cal esmentar l’extraordinària habilitat de Chaplin que es mostra en la seva interpretació polifacètica, al interpretar per una banda la figura de Hitler, a través del seu personatge Hynkel, i per l’altre la figura del jueu a través del soldat barber. El film de Chaplin deixa espai suficient per a narrar una història d’amor, que es manifesta entre el jueu barber i Hannah. Dins d’aquesta narrativa en Chaplin uneix romanticisme i esperança que ho expressa a traves del seu personatge en el discurs final que fa el jueu davant de la multitud dient: “Mira, Hannah las nubes se desvanecen. El sol se abre camino. Salimos de las tinieblas a la luz, Salimos a un mundo nuevo, donde los hombres se alzaran sobre sus apetitos, sus odios y su brutalidad…El alma del hombre tiene alas y por fin comienza a volar. Vuela en el arco iris hacia la luz de la esperanza, hacia el futuro glorioso que te pertenece a ti, a mi, a todos nosotros”.

En definitiva el film està ple de poesia, sàtira, denuncia, lirisme, romanticisme, humanisme i esperança.

Amb la aparició del concepte de masses a finals dels segle XIX, va anar en augment la capacitat de influir sobre les persones a nivell polític i cultural, a través dels meetings, a través dels missatges radiofònics i mes tard, ja a principis del segle XX, amb la imatge a través del cine mut primer i desprès del sonor. Els totalitarismes i les democràcies han fet us mitjançant els seus discursos d’aquesta capacitat d’influir sobre les masses. Hitler, plasmat en el film de Chaplin amb el personatge del dictador Hynkel de Tomania, ha passat a la història com un manipulador paradigmàtic fent us del recurs de la oratòria com a mitjà de influencia sobre les masses. Per altra banda, i amb un objectiu diametral oposat, Charles Chaplin fa us del cinema per influir i difondre missatges positius, entenen com a tals la inducció a la crítica i la reflexió a través de la denuncia sobre les masses.

Comparteixo totalment amb el doctor J.M.Caparrós la consideració de que el film de Chaplin esdevé una realització paradigmàtica, al complir, amb una ambivalència extraordinària, la funció còmica i crítica al mateix temps.