Els films essencials | Tribuna
“El cuento de los cuentos” de Mateo Garrone
Hi havia una vegada...ben poca cosa
Joan Millaret Valls>>Després de films d’ampli reconeixement com Gomorra (2008) i Reality (2012), premiades amb el Gran Premi del Jurat de Cannes, el director italià Mateo Garrone ens proposa una pel·lícula tan atrevida i exuberant com fallida, El cuento de los cuentos/Il racconto dei racconti, a partir de l’univers màgic i fantàstic del contista italià Giambattista Basile ambientat en una època medieval llunyana.
Garrone ens proposa una pel·lícula tan atrevida i exuberant com fallida.
El cuento de los cuentos és una ambiciosa i vistosa operació que compta amb un repartiment internacional conformat, entre altres, per Salma Hayek, Vincent Cassel, John C. Reilly o Toby Jones, i rodada també en anglès. Una estratègia comercial i mediàtica que, al capdavall, provoca un dels principals handicaps del film, on resten malmesos tant al to com la proximitat requerida.
El film aposta pel meravellós a través d’un seguit de situacions protagonitzades per genuïnes figures dels contes universals com dracs, reis, princeses, ogres i embruixos i encants que possibiliten tota mena de transformacions. Garrone imprimeix certa bellesa en alguns moments vaporosos i flotants, encomana un atractiu sentit del fantàstic en l’ús de bells escenaris naturals, es deixa temptar en ocasions pel costat gòtic, tortuós, malsà i extrem d’algunes situacions; mentre en altres moments aposta per la paròdia i la deconstrucció tot jugant amb els referents clàssics.
En termes generals podríem afirmar que Garrone prova d’anar en totes direccions però sense un objectiu clar. Les històries que avancen de forma paral·lela s’abandonen aleatòriament i quan sembla que acaben per entrecreuar-se finalment en la (falsa) conclusió del conte, és per certificar la falta de rumb i de direcció. Com en totes les faules i contes, tan sols sembla perviure el motiu central repetit, la lliçó, l’ensenyança, i és que tota destrucció comporta un naixement, que cada acte desemboca inexorablement en un altre, en una cadena de quid pro quo indeturable i infinita.
Entrades similars
“Nuestra hermana pequeña” de Hirokazu Kore-eda →
“Spotlight” de Thomas McCarthy →
“La habitación” de Lenny Abrahamson →
