Els films essencials | Saber

Documentals històrics sobre la Guerra Civil (II)

Josep Oriol Jorba>>

DOCUMENTALS HISTÒRICS SOBRE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

(II) La Guerra Civil Española (El preludio de la tragedia)

Fitxa tècnica:

Vol. IV de la col.lecció “Siglo XX”

Producció: Vision 7- Gaumont

Any: 1986

Nacionalitat: Francesa

Durada: 52’

El documental comença per descriure com era el context internacional de la guerra civil espanyola i com van aparèixer les vinculacions internacionals. Les gran potències internacionals des del primer moment van fer esforços per limitar la guerra al context estrictament nacional, a fi d’evitar una altra guerra europea. França (sota Leon Blum, socialista, governant amb coalició amb el Front Popular francès) que podia, encara que de manera limitada per les tensions internes, ajudar als republicans va proposar la política de no intervenir. Anglaterra (amb Arthur Neiville Chamberlain, conservador) a part de no intervenir per evitar l’enfrontament amb Hitler, reconeix a Franco el 26 de febrer del 1939. Alemanya amb Hitler hi participa amb l’enviament de la legió Còndor i de l’aviació per bombardejar grans ciutats, que li va servir tanmateix com a prova per a la previsible invasió d’Europa. Itàlia sota el govern de Mussolini va enviar un cos militar conegut com el Corpo di Truppe Voluntarie. Rússia sota Stalin va donar suport militar a la República mitjançant l’enviament d’armament i tècnics militars a canvi de l’or que va sortir del Banc d’Espanya.

La República, ajudada per la Komintern (Kommunisticeski Internacional) va reclutar voluntaris antifeixistes estrangers amb els quals va organitzar a Albacete les Brigades Internacionals.

Malgrat l’existència del Comité de No-Intervenció, que fou un organisme internacional destinat a evitar les interferències estrangeres a la guerra civil espanyola, les ajudes, interessades, dels països esmentats va ser inevitable. No obstant, però, es va aconseguir l’evacuació de les brigades internacionals i d’una gran part de les forces alemanyes i italianes als voltants del 1938.

Els republicans, defensors de la República i coneguts com els rojos pel bàndol contrari o nacional, tenien un ideari polític consistent principalment en la defensa dels valors socials, la laïcitat del estat i la llibertat d’expressió. A més, tenien com objectius fonamentals la reforma del sistema agrari, l’extensió i la millora de l’ensenyament, i la reforma de l’Estat i la societat cap a una democràcia.

Per la seva banda, el bàndol de la dreta o els nacionals, coneguts com els rebels, els sollevats i franquistes d’ideologia conservadora, van ser els que van protagonitzar l’aixecament contra la República. El nacionals conformaven les forces de la dreta que defensava els valors tradicionals d’un estat de privilegis, el protagonisme de l’Església Catòlica Romana, que va acabar amb la unió política (nacionalcatolicisme), i la pervivència dels grans terratinents. Recercaven la instauració d’un règim autoritari, corporativista i amb trets racistes.

El 16 de febrer de 1936 s’havien celebrat les terceres eleccions generals, les últimes de la Segona República Espanyola, i les urnes havien donat el triomf al Front Popular. Les forces polítiques integrants de cada bàndol van ser:

A l’esquerra o Front Popular:

PSOE (88 escons), Izquierda Republicana (79 escons), ERC (22 escons), Unió Republicana (34 escons), PCE (14 escons), Acció Catalana (5 escons), ORGA (3 escons), Altres com POUM i Partit Sindicalista ( 18 escons). El total d’escons de l’esquerra: 263.

A la dreta o Front Nacional:

CEDA (101 escons), Comunió nacionalista (15 escons), Renovación espanyola (13 escons), Partit agrari ( 11 escons), Independents dretans (10 escons), Conservadors (2 escons), Monàrquics Independents ( 2 escons), Partit Nacionalista Espanyol ( 1 escó), Catòlics ( 1 escó). El total d’escons del Front Nacional: 156.

A més hi havia els partits de Centre i PNB que van obtenir un total de 59 escons.

El president de la República va ser Manuel Azaña i Casares Quiroga el nou cap de govern. Els socialistes no van formar part del govern, atès que es trobaven dividits entre els partidaris de F.Largo Caballero, el Lenin espanyol, procliu a realitzar una transformació revolucionaria de la societat, i els socialistes moderats partidaris d’Indalecio Prieto, favorable a col·laborar amb els partits burgesos.

A la dreta, el monàrquic José Calvo Sotelo va reemplaçar a José Maria Gil-Robles com a portaveu de la CEDA al parlament.

A Catalunya, Companys va tornar al capdavant de la Generalitat.

El general Franco fou destituït de la Jefatura de l’Estat i enviat a les Canàries; el general Emili Mola Vidal va ser cessat com a cap superior de les forces militars del Marroc i enviat a Pamplona.

La Falange Espanyola fou il·legalitzada i José Antoni Primo de Rivera fou detingut.

S’iniciava una separació entre el poder civil i el poder religiós. Una desvinculació de l’Estat amb l’Església.

El paper de l’Església Catòlica que apareix en el documental mostra que aquesta havia perdut força i protagonisme. Es va convertir en el blanc o punt de mira dels considerats rojos, que van perpetrar tot tipus de saquejos a les institucions,convents i esglésies, així com violència contra els religiosos catòlics. Revolucionaris contraris al cop militar, que equiparaven l’Església amb la dreta espanyola, van protagonitzar actes de violència, fins i tot extrema, assassinant a sacerdots, monges i religiosos.

Davant aquesta barbàrie, l’Església va confiar als nacionals la defensa de la seva causa. El context era contrari a la preponderància de la religió catòlica com a institució; ja el mes d’octubre del 1931 Manuel Azaña havia declarat: “Espanya ha dejado de ser católica…”

S’iniciava, doncs, un divorci, una separació entre el poder civil i el poder religiós. En definitiva, una desvinculació de l’Estat amb l’Església.

Però amb el cop d’Estat, que bàsicament tenia motivacions polítiques, va agafar un matis religiós. Per exemple, al País Basc, de tradició catòlica, políticament representada pel PNB, va succeir quelcom paradoxal: els capellans van ser perseguits pels dos bàndols, nacional i republicà, per ésser per un costat nacionalistes i per l’altre religiosos catòlics.

L’Església va acabar considerant la guerra civil com una creuada, posant l’aixecament militar sota la protecció divina i, més tard, anomenant al cap de la revolta, Francisco Franco, com a “Caudillo por la Gràcia de Dios”.

La revolució social a l’Espanya republicana va ser protagonitzada per les classes populars, és a dir, treballadors urbans i camperols, instigats i conduits però per formacions polítiques i sindicalistes com els anarquistes i la CNT. Les causes que provocaren les diferents revoltes i insurreccions van ser fonamentalment de caire econòmic i social.

Cal esmentar la revolució minera d’Asturies del 1934 i la insurrecció de Casas Viejas com a mostra del descontent que vivien els grups socials dels dos grans sectors, l’industrial i l’agrari.

Tanmateix, s’hi afegien les revoltes per raons ideològiques com les que protagonitzaven els anarcosindicalistes partidaris d’instaurar un comunisme llibertari.

Els dispositius militars a l’inici de la guerra van ser molt igualats. Els efectius al bàndol republicà eren 46.188 i al bàndol nacional o sosllevat 44.026. A banda d’això, ambdós costats disposaven de les respectives unitats de la Guàrdia Civil i regiments de carrabiners. A més, les milícies populars van fer costat al bàndol republicà, mentre que les tropes marroquines, el voluntaris carlistes i falangistes van donar suport al bàndol nacional.

El episodis bèl·lics més importants del conflicte van ser:

La batalla de Madrid ( 04 d’agost – 08 de novembre del 1936).
La batalla de l’Ebre ( 25 de juliol – 16 de novembre del 1938), en tres fases: avançada roja, estabilització, contraofensiva nacional.
La batalla de Catalunya ( 23 desembre del 1938 – 10 febrer de 1939).

Pel que fa a la solidaritat internacional a favor de la República, les democràcies europees, amb Gran Bretanya al capdavant, es van proclamar neutrals. Però a la pràctica els seus diplomàtics a Espanya donaren suport al bàndol nacional ja que, al seu entendre, el bàndol republicà estava controlat per comunistes, anarquistes i socialistes revolucionaris. En el fons però, ni la Gran Bretanya ni França van intervenir significativament. Gran Bretanya proveïa de menjar i medicaments a la República, però alhora dissuadia al govern francès de Léon Blum de proveir armes als republicans. A conseqüència del embargament d’armes angleses i franceses l’exèrcit republicà només va poder adquirir armes a l’URSS (avions caces Polikarpov, tancs, peces d’artilleria, cotxes blindats, petit armament i munició), una part de la qual era antiquada o defectuosa.

Mèxic també va ajudar als republicans mitjançant l’enviament de rifles i menjar.

Quant al suport a l’Espanya insurrecta, el 25 de juliol del 1936 membres del partit Nazi de Tetuan, emissaris del general Franco, s’entrevisten amb Hitler qui posa en marxa immediatament un pont aeri per a les tropes del Marroc i promet ajuda militar. Així, tant els feixistes europeus de l’Alemanya nazi d’Adolf Hitler i de l’Itàlia de Benito Mussolini, vulnerant l’embargament, van procedir a enviar tropes ( Legió Còndor, Corpo Truppe Volontarie) , armes i avions per donar suport al sosllevats. Els alemanys van aprofitar la guerra espanyola per posar a proba la flamant aviació de guerra, concretament el caça Messerschmitt Me-109 i el bombarder Junkers Ju52. També Itàlia va enviar avions que van arribar a Espanya el 27 de juliol del 1936.

Si la Unió Soviètica no hagués ajudat a la República, a la tardor del 1936, els nacionals podien haver guanyat la guerra en molts pocs mesos

Molt diferent va ser, en canvi, el paper de Rússia a l’Espanya republicana. El partit comunista espanyol estava supervisat per consellers formats a l’URSS, els quals tenien línea telefònica directa amb el Kremlin. Es va crear el POUM, una espècie de cos policíac per anar en contra dels dissidents polítics; es tractava d’un grup marxista no comunista desautoritzat per Trotski. La seva existència, principalment a Catalunya, resultava però intolerable per als comunistes; aquests va acabar creant el PSUC.

Els comunistes es van dedicar més a la recerca del control de l’exèrcit i de la policia secreta que no pas a la caça de carteres ministerials. El PC reflectia l’idea de la Unió Soviètica de que la instauració d’un règim comunista no era la solució per al problema de la guerra.

Si la Unió Soviètica no hagués ajudat a la República, a la tardor del 1936, els nacionals podien haver guanyat la guerra en molts pocs mesos. Els consellers, i les Brigades Internacionals de la Komintern van contribuir a salvar Madrid i van tenir un paper important a Jarama i Guadalajara. Però els subministraments soviètics van començar a fallar al 1938.

Paper de Franco a l’Espanya insurrecta

Al juliol del 1936 el general Franco s’uneix al cop d’Estat liderat pel general Sanjurjo i el general Mola contra el govern de la Segona República, posant-se al front del exèrcit d’Àfrica. Amb el prestigi que va agafar arrel de la rapidesa de l’avançada de les seves tropes i la alliberació de l’Alcazar de Toledo, Franco va veure el camí per convertir-se en líder indiscutible dels sosllevats, essent designat el seu cap de Govern el 28 de setembre del 1936 i autoproclamat Cap d’Estat. L’octubre del 1936 va unificar en un sol partit els diferents grups polítics de la dreta, sobretot falangistes i carlistes, en l’anomenat Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS. El partit polític, partit únic, fou encapçalat per Franco com a cap suprem, qui va prohibir l’existència de tots els altres partits i representà el Movimiento Nacional.

De la mateixa manera que es va treure del mig al cap de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, Franco va perseguir, empresonar i eliminar a tot aquell que considerava enemic o contrari als seus propòsits i projectes; això ho va portar a terme durant la guerra civil i, sobretot, un cop va arribar al poder absolut. Els que es van escapar de la seva voràgine persecutòria es van exiliar, uns 400.000 espanyols. Polítics, intel·lectuals i científics van passar a França, Anglaterra i Mèxic entre altres. El país es va ressentir d’aquesta fuga de talents, amb la qual cosa va trigar quasi dues dècades a recuperar-se.

Robert Capa, 1936

La guerra civil espanyola, com d’altres guerres contemporànies, es pot caracteritzar des del punt de vista del desplegament operatiu, des la perspectiva cronològica i des de l’avançada territorial. Així doncs, el desenvolupament de la guerra des del punt de vista operatiu està dividit en tres parts: guerra terrestre, guerra naval i guerra aèria.

Des de la perspectiva de la cronologia i l’avanç per la geografia del país, cal tenir present que la capitalitat del govern de la República durant la guerra va passar de Madrid a València i, finalment, a Barcelona. Batalles dirigides a aconseguir reunificacions territorials per part dels dos bàndols i vers les zones on tenien el domini; així es parla de batalla d’enllaços, batalles per Madrid, batalles per reduir els fronts cercats, batalles d’Aragó / Ebre, la batalla de Catalunya i la fi de la guerra amb el triomf dels nacionals, es a dir, del exèrcit franquista.

El factor qualitatiu dels caps del exèrcit va representar un detonant fonamental, ja que els generals van desenvolupar un paper més decisiu en el bàndol dels nacionals; això explica la major eficàcia bèl·lica dels sosllevats. A més, el bàndol nacional va tenir un suport constant per part dels seus aliats, alemanys i italians.

En relació a l’armament el repartiment inicial no era desfavorable a la República però a les files d’aquesta s’hi trobaven soldats improvisats, comandaments inexperts i fins hi tot sospitosos, material antic, la marina sense oficials, una aviació fidel però mal equipada, etc. Certament l’URSS va donar suport a la República, però a partir del 1938 les coses van canviar: el bàndol republicà es va trobar afeblit, amb poc suport i amb uns medis armamentístics obsolets.

Valoració del documental

Es tracta d’un document de síntesi, per tant, no es pot demanar més que una pinzellada somera dels fets més destacats. Certament, però, el documental podria haver donat més dades històriques a manera de línees directores de tot el procés ja que diu poca cosa sobre els partits existents a la segona República, la bandera, la burgesia industrial i la banca, l’Església, el detonant de la cursa exitosa del general Franco…

El documental es pot considerar com un document fílmic de síntesi de les diferents fases de la Guerra Civil espanyola

Com el seu títol indica la Guerra Civil espanyola fou una tragèdia per partida doble. D’una banda pel que va representar pel propi país: divisions, enfrontaments, lluita cruel i sagnant entre compatriotes per odis i per diferencies ideològiques, assassinats, guerra, mortaldats i destrucció general sense contemplacions de cap mena. De l’altra pel que va representar per Europa: un assaig de nous armaments, de noves tècniques i de novadores màquines de matar. Mitjançant la propaganda política dels diferents bàndols es van gestar processos de polarització de la població, de la societat, els bons i els dolents; es van deshumanitzar els oponents per justificar odis i pors que van desencadenar assassinats, execucions i crims sanguinaris.

El documental es pot considerar com un document fílmic de síntesi de les diferents fases de la Guerra Civil espanyola.

Apareixen, però, algunes errades o afirmacions imprecises com les següents:

Companys “somia amb la independència de Catalunya” quan en realitat no era un independentista, parlava de La República Federal espanyola.
F.Largo Caballero no es va convertir en ministre, ja ho era; fou anomenat president del govern.
F.Largo Caballero no va afirmar “somos el gobierno de la Victoria”,això es va dir des del govern de Negrín.
França presentada (es tracta d’un documental francès) com a terra d’asil. Bé, és cert que França va acollir a molts espanyols que fugien de la guerra, però també és cert que molts van ser utilitzats pels francesos com a mà d’obra al camp, per a suplir les absències de gent el país que lluitaven al front de la Segona Guerra Mundial.
Pel que fa a S. Durruti i les causes de la seva mort, hi ha diverses versions: que va patir un accident amb tret del fusell, que va ser executat, que va ser assassinat per un agent soviètic i que va ser assassinat per alguns dels seus més pròxims.

BIBLIOGRAFIA

CARR, RAYMOND, España 1808-1975, Editorial Ariel, Barcelona, 2008, 826 pàgines.
VILAR, PIERRE, Historia de Espanya, Editorial Crítica, Barcelona, 1983, 177 pàgines.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Espanyola
http;//es.wikipedia.org/wiki/Guerra_Civil_Española