Cares conegudes | Saber

Care Santos: “Compartir amb els altres una història que abans només existia per a tu és el millor de publicar llibres”

Albert Calls>> Care Santos (Mataró, 1970) va estudiar dret però de ben jove que va centrar-se en l’escriptura. Va treballar en diversos mitjans de comunicació escrits i radiofònics. Ha obtingut premis com el Gran Angular, Ramon Muntaner i Protagonista Jove amb les seves novel·les adreçades a lectors joves, un dels terrenys en què és una de les autores més llegides del país. A Planeta va publicar fa dos anys la novel·la Habitacions tancades, que ha estat traduïda a 13 idiomes. Amb L’aire que respires torna de nou amb força a la narrativa per a adults.

Quin és el punt de sortida per al lector de la seva nova novel·la, L’aire que respires?

Crec que a la novel·la hi ha tres pilars: l’època històrica, els llibres i la curiositat. El moment històric que volia explicar és el comprès entre 1808 i 1854, de l’arribada de les tropes de Napoleó a Barcelona fins la caiguda de les muralles. Els llibres són els veritables protagonistes, perquè tots els personatges de carn i ossos els persegueixen i els volen. I la curiositat és la que porta a la protagonista de l’època actual a investigar i descobrir la història antiga. I també la que em mou a mi mateixa, és clar, a embarcar-me en un llibre com aquest.

Amor als llibres i homenatge als llibreters hi són presents en l’obra. És més necessari que mai aquest recordatori en uns moments en els quals la digitalitat arracona el paper?

No crec que el món digital arraconi mai els llibres antics. El que sí convè preguntar-se és què s’hi trobarà, a les llibreries antiquàries, d’aquí a cinquanta anys. És un negoci per a sibarites culturals, que convè reivindicar perquè no es perdi.

A diferència d’altres, vostè no amaga mai el referent territorial en els seus llibres: Barcelona, el Maresme…

És clar que no! És part de la meva veritat com a persona i com a escriptora. Sóc d’aquí, m’agrada escriure d’allò que conec, m’agrada ser d’aquí. Parlar-ne a les meves novel·les és un exercici de coherència.

El gènere –novel·la històrica, intriga…– sembla que hagi d’estar barallat amb l’ambició literària… no és, però, el seu cas…

No hi ha gèneres dolents, ni menors. En tot cas, hi ha escriptors dolents i menors. Amb tot, amb qualsevol cosa, l’anècdota més petita o l’esdeveniment històric més important, se’n poden fer novel·les (bones i dolentes). Com siguin no depèn mai del què, sinó del com i fins i tot del per què. Amb l’ambició necessària, no hi ha gèneres menors.

Amb Habitacions tancades, 70.000 exemplars venuts i més d’una desena de traduccións, ha trobat un públic molt ampli. Això genera una gran responsabilitat o ‘pànic escènic’ davant del següent llibre?

Totes dues coses, que menen a la paràlisi. Vaig haver de deixar de banda tot això per tornar a començar com sempre, a escriure. Finalment vaig dir-me: ‘He d’escriure tal com ho he fet sempre: per al meu propi gaudi i per al crític ferotge que porto dins’. La resta, tant se val. Però vaig necessitar una mica de temps per aconseguir-ho. Mai havia sentit que em miraven tants ulls com aquest cop.

La seva formació periodística és present als seus llibres, sobretot en el procés d’investigació previ. En el cas de L’aire que respires, quin ha estat? Quins personatges de base històrica hi destaquen?

Vaig remenar molta bibliografia a la Biblioteca de Catalunya i molts papers a l’Arxiu Històric de Barcelona. Mesos i mesos de llegir. Fins i tot vaig fer una demostració, en acabat: la bibliografia consultada superava amb escreix la meva alçada. Em va fer gràcia demostrar-ho (ho vaig fer al meu bloc). Vaig trobar moltes coses, en aquest procés, vaig deixar-ne moltes de banda i vaig quedar-me, sobretot, amb alguns personatges: des del baró de Maldà fins algun general italià que va arribar amb els exèrcits de Napoleó i que va sotmetre la ciutat a un règim de terror absolut. Es deia Giuseppe Lechi i es feia acompanyar d’una cortesana, la seva amant, molt guapa i molt desvergonyida. Ella també surt a la novel·la. Era irresistible treure-la.

Les seves darreres obres són novel·les corals. El desplegament de tants personatges contribueix a enganxar el lector en la trama?

No ho sé del cert. Contribueix, en tot cas, a configurar la mena de novel·la que a mi m’agrada llegir. I que s’assembla a la vida, de fet. A la vida n’hi ha un munt, de personatges. Molt més ara, en temps de Facebook i demés xarxes socials. M’agraden les històries complexes, plenes de revolts, on les sorpreses poden fer canviar les coses en qualsevol moment. Com la vida mateixa.

El contacte amb el lector, en el seu cas, és molt enriquidor en el procés d’elaboració dels seus llibres?

Ho és perquè m’agrada escoltar què diuen, però en el cas de les novel·les per a adults no sempre faig cas. M’escolto molt més els lectors joves, que no solen equivocar-se. Més aviat, en el cas de les novel·les per a adults, el contacte amb els lectors m’enriqueix a posteriori. Em fa veure altres punts de vista, em fa aprendre del que els altres han vist en els meus llibres, em fa conèixer històries que deriven de la meva i que m’agraden molt. Compartir amb altres una història que abans només existia per a tu és el millor de publicar llibres.

Ara es troba enmig de la campanya de difusió de L’aire que respires, però ja treballa en un nou projecte?

Sí, ja he tingut temps de visitar l’Arxiu un parell de cops a la recerca d’un personatge real del segle XVIII que, de moment, s’esmunyeix. De seguida trobaré el moment, però, de tornar al meu lloc preferit i cercar-lo. I de segur que el trobaré. Per ara, només sé que és un dels personatges importants de la propera novel·la. I també sé que no trigaré gaire a començar a escriure.

Ha escrit per a tots els públics, continuarà fent-ho específicament per a joves?

Sempre que ells em vulguin. Són els lectors més exigents i més apassionats que pot tenir un escriptor. No vull perdre-me’ls per res del món. I tinc la sort que, de moment, jo també els interesso, de manera que la nostra és una bonica història d’amor correspost. Aquestes coses s’han de viure, quan passen.

Publicat a: www.laclaudigital.cat